La crisi ha imposat nous codis socials i laborals que, bàsicament, consisteixen a retornar-li al treball la seua tradicional condició de “milagret” digne de ser festejat amb una bona borratxera, perquè com a activitat justament retribuïda, com a xarxa de seguretat individual i font de prosperitat relativa, sembla que ja ha passat a la història. En eixe sentit, els sous ínfims comencen a ser acceptats com a condició necessària de la recuperació econòmica (que sembla que arribarà en diferit) i la precarietat general s’assumeix com una fatalitat, més enllà qualsevol anàlisi.

Per a acabar-ho d’arreglar, va arribar Juan Roig amb la seua “cultura de l’esforç”, com si ningú s’esforçara en tot allò que fa. Segons lOCDE els espanyols (els que poden, és clar) treballen més que els alemanys, els anglesos, els francesos, els belgues o els suïssos, o siga que són els xinesos d’Europa en dedicació laboral.

Roig, el tercer home més ric d’Espanya amb 4.225 milions d’euros segons la revista Forbes, era conegut en el món de la premsa perquè mai posava (ni posa) publicitat en els mitjans de comunicació (es deia que preferia invertir eixos diners en la mateixa millora de l’empresa) i perquè mai feia declaracions als periodistes, la qual cosa el va convertir en una mena de personatge mític i li havia proporcionat una imatge d’empresari d’èxit al qual no li importava la seua autopromoció… fins que un dia va obrir la boca.

I a partir d’eixe dia nefaste en què va obrir la boca, Juan Roig no ha parat d’amollar frases que, en un efecte boomerang, li han rebotat a la cara trencant en mil pedaços eixa imatge idíl·lica que aparentment havia assolit. Des que va obrir la boca, aspira a ser un exemple per a la ciutadania, per als empresaris presents i futurs, oracle dels governs que són i seran. Les seues declaracions, que no se les emporta el vent, han pesat més en la seua reputació que obtindre l’any passat uns beneficis nets de 508 milions i crear 4.000 llocs de treball. I ací, algunes de les top ten:

“Hay un gran comercio en España con gente muy admirable que son los bazares chinos […] hacen la cultura del esfuerzo que nosotros no hacemos.

La crisis durará más o menos años dependiendo de si los españoles cambiamos nuestra actitud […] y pensamos más en nuestros deberes y menos en nuestros derechos”.

“Como con las bolsas [el cobrament de les bosses de plàstic], hay que tomar medidas disuasorias en sanidad, en justicia, en enseñanza […] y eso no tiene nada que ver con recortes”.

“Yo hubiera perseguido mucho más el absentismo, hubiera aprobado que las mutuas den las altas y las bajas”

“En cuanto a la reforma laboral, lo que hay que favorecer es a los empresarios. Estoy totalmente a favor de la reforma laboral y yo hubiera ido más lejos”.

Ara, Juan Roig ha estat notícia en tots els mitjans per donar suport a 15 projectes emprenedors a través de l’organització Lanzadera, als quals destinarà 3 milions d’euros, la meitat dels 6 milions anuals amb què finança un equip de bàsquet i quasi res comparat amb els percentatges habituals del mecenatge dels empresaris anglesos.

Que ningú em parle de la “cultura de l’esforç” mentre una de les persones que millor la representa, la brillant científica valenciana María Luisa Botella, haja d’arrossegar-se pels concursos televisius i vendre samarretes per a buscar-se la vida i salvar la vida dels altres.

Comparteix

Icona de pantalla completa