La dimissió del públic

Si hem de creure en les enquestes del CIS, un ràpid examen d’algunes dades a partir de 2008 demostra que el creixent descrèdit social dels polítics està estretament lligat a la intensitat de la crisi econòmica, les retallades i l’augment de l’atur. Si el 2008, polítics i partits constituïen el principal problema només per a un 6% dels enquestats, al juliol de 2012 el percentatge depassava el 25% i al setembre el 27%. Si el 2008, per al 56% el principal problema residia en l’atur, al juliol i setembre de 2012 la proporció ascendia a prop del 80%. El fet que la desafecció cap a la política pràcticament es multiplique per 5 només en quatre anys és una dada literalment insuportable. Tenint en compte que enguany ja s’han superat tots els percentatges anteriors, la situació no és precisament envejable.

Però, ¿tenen raó aquells que carreguen sistemàticament contra la classe política assenyalant-la com l’origen de les perversitats actuals del sistema? Ho dubte. Com en determinades situacions, en aquest cas si s’encerta és per casualitat, doncs (amb les excepcions honoroses minoritàries de sempre) la població no va ser un exemple de comportament cívic visible quan la bambolla immobiliària surava per l’estratosfera. Què deien, què escrivien fa només tres anys els qui hui declaren la guerra als polítics des de la premsa, el blog, el correu electrònic o la barra del bar? Participaven en alguna classe d’associació cívica? Denunciaven els excessos econòmics de la Banca, la injustícia de la llei electoral o de la llei hipotecària?

Es mire com es mire, la responsabilitat pública ha sigut, en tot cas, compartida, i més en la “jove democràcia d’España”, com diu la BBC. La classe política haurà d’admetre que no ha encoratjat mai, sinó més be el contrari, la participació ciutadana (i pagar per açò en termes electorals i pels casos de corrupció que afecten als partits majoritaris) però els ciutadans hauran d’assumir una insolvència organitzativa que encara s’adverteix en les manifestacions fragmentades per sectors laborals o en la dissipació de moviments com el 15-M.

Malgrat tot s’aproxima una nova forma de fer política però en aquest nou escenari la primera força no pot ser l’abstenció, o l’eliminació de polítics com a classe sacrificada mentre el públic dimiteix.