En pocs anys, les velles categories que mantenien l’esperit periodístic s’han afonat. Ara ja no existeix eixa mena consciència crítica compartida per empreses, públic i professionals del ram que garantia una sèrie de drets cívics bàsics a un preu modestíssim. També desapareix la figura del periodista com la reconeixíem fins a les darreries del segle XX, tot i que els recents escàndols polítics i econòmics demostren que només un bon periodista en nòmina (o al menys free-lance justament retribuït) pot destapar les clavegueres per a què la resta de mortals descobrim les vergonyes pudentes del nostre sistema.
D’altra banda, la destrucció de la verticalitat en la transmissió de tot tipus de missatges a favor d’una horitzontalitat més democràtica (teòricament) ha canviat totalment les regles de joc. No només afecta a tots els aspectes de l’univers informatiu sinó que des de fa molt qüestiona la mateixa noció “d’opinió”, que ha desplaçat el seu centre de gravetat des de les redaccions als tecnopolis (tot el que no passa al Twitter és de dubtosa existència). Per tant, ara qualsevol se sent amb ganes i dret de dir la seua, i a vore qui la diu més grossa, a vore qui crea “tendència”. I per qué no? Al capdavall ja no és important tindre una sèrie de conviccions més o menys sòlides o ser versemblantment coherent, o intel·ligible: el que importa és tindre connexió.
El polítics, futbolistes i altres stars-sistem (fins i tot el pontífex) ja no fan declaracions: envien un tuit. I aquest tuit es reprodueix eternament com el llevat de la massa mare del pa, adquereix vida pròpia i dóna la volta al món generant al seu pas altres milions de tuits a favor o en contra que també es reproduiexen en una espiral diabòlica sense fi.
L’afluència de desequilibrats mentals (abans confinats quasi íntegrament en la secció de “Cartes al director”) que inunden els espais digitals amb comentaris i opinions s’ha multiplicat exponencialment.Curiosament, és en les “Cartes al director” dels diaris on ara podem trobar les millors reflexions, de vegades amb una qualitat tan alta que mereixerien substituir algunes cròniques periodístiques i tribunes d’opinadors.
També s’han trencat molts prejuís sobre la idea d’allò que és “el públic” (més documentat, ocurrent i de vegades més perillós del que pensàvem) i, sobretot, del que són “els experts”, els especialistes en errar les previsions al cent per cent, en parlar sense tindre ni idea, en anar de plató en plató diguent el calga per omplir l’horari de programació (no viuen dins del plató, alguns? Realment, existeixen en forma humana?).
El resultat és caòtic. Un galliner ple de veus sense destinatari concret, missatges que van i tornen com un eco infinit i infernal. La realitat ja no està al carrer, sinó a les xarxes (de fet, molts informatius televisius ja es nodreixen principalment del Youtube, del Facebook i del Twitter, també perquè és més barat que tindre professionals i corresponsals a l’estranger: la qualitat i la veracitat no importen, només l’audiència). Una realitat paral·lela en la qual no només es perd el control propi sinó que serveix per a què el Sistema, aquell que en teoria anava a desintegrar-se pel poder popular digital, ens tinga més controlats, fins i tot localitzats geogràficament.
Cal reivindicar de nou el silenci per poder escoltar allò que de veritat és important o realment ens ajuda i ens interessa. Jo continuaré anant al bar a prendre café i llegir els diaris, un espai íntim que de moment ningú ens ha aconseguit llevar. Escoltaré els comentaris sense trellat dels altres clients assidus (sobren les empreses d’enquestes sociològiques: només cal seure en el taulell d’un bar per calar l’opinió del paisanatge). Al remat, l’efecte és el mateix que el de les xarxes, però almenys són pocs i coneguts. I tenen forma humana.
