Envejar Múrcia

Hi hagué un temps, no gaire llunyà, en què Múrcia semblava una comarca més del País Valencià, i la Comunitat Valenciana, una província més del Llevant espanyol. “Camps i jo som una parella de fet”, va anunciar un dia el seu homòleg Valcárcel davant l'atenta mirada de les respectives esposes. “L'aigua ens ha unit per sempre més”, va sentenciar, i de raó, no li'n faltava: entre els anys 2003 i 2008, van celebrar més d'una cinquantena de trobades, la majoria de les quals amb el líquid element com a excusa. Ara obrien el curs polític amb un sopar de germanor, ara protagonitzaven un míting conjunt; ara assistien a una manifestació pel transvasament de l'Ebre, ara visitaven Brussel·les per defensar-ne les obres... 
 
De coincidències, n'hi havia a cabassos: un monocultiu econòmic basat en la construcció depredadora del territori, unes caixes d'estalvi que hi estaven absolutament sotmeses i, sobretot, la proliferació de casos de corrupció a petita escala. Una allau d'irregularitats que, en el cas valencià, s'estendria com una taca d'oli fins afectar la cúpula de l'executiu, alguna diputació i municipis tan importants com Alacant, Torrevella o Oriola. A partir d'aleshores, però, Valcárcel ens va fer creu i ratlla, i els valencians, pobrets de nosaltres, vam quedar-nos tan aïllats com Kaliningrad.
 
Perquè l'Eix de la Prosperitat –aquell acord eteri amb les Illes Balears de Jaume Matas i la comunitat de Madrid d'Esperanza Aguirre– també havia demostrat la seua futilitat i perquè amb Catalunya, és clar, no teníem res a dir-nos. Ni sobre el corredor mediterrani, ni de l'establiment de sinergies als ports, ni de l'exigència un finançament més just, ni de la reciprocitat entre TV3 i Canal 9, i encara menys de polítiques culturals conjuntes. Només ens calia anar a Madrid, i de compres: al Forever Young del passeig de la Castellana i al Milano del carrer de Serrano, fent nit a l'hotel Ritz.
 
D'aquella parella de fet que va acabar separada, resulta que els més ben posicionats no érem nosaltres, tal com ens pensàvem amb un punt de supèrbia. Hem venut al Sabadell –per un euro– la CAM que vam construir plegats, mentre Caja Murcia ha esdevingut capdavantera al banc Mare Nostrum, que també integren Sa Nostra, Caixa Penedès i Caja Granada. El deute amb relació al PIB és molt superior ací –25%– que no allà –15,6%– i la inversió pressupostària de l'estat, que ací ha caigut un 32%, a Múrcia fins i tot creixerà enguany. El cas Gürtel no els ha esguitat gens ni mica, i nosaltres en som la capital. La dessaladora de Torrevella, que fins ara el Consell repudiava, Pilar de la Foradada enllà ja era acceptada...
 
Fins i tot Ikea, la gran notícia de l'economia valenciana pels pròxims anys, ja fa molt que té obert un magatzem a Múrcia. Al nord, de moment, ens hem de conformar amb les inauguracions de Decathlon. Qui ens havia de dir que un dia els envejaríem tant.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat