D’aspirants a candidat, n’hi ha a cabassos. Des de la inefable Carme Chacón –tan inefable com el discurs que va trenar davant el plenari del 38è congrés federal– fins el recentment apallissat Patxi López –al País Basc, amb una crisi bastant menys acarnissada, va passar de 315.000 vots a 211.000–, passant pel conegut Tomás Goméz –de moment, una joguina en mans del PP madrileny–, pel semidesconegut Emiliano García-Page –alcalde de Toledo el mèrit del qual és ser José Bono en miniatura, com si no n’haguérem tingut prou amb la versió gegant– i pel completament desconegut Joan Mesquida, l’ex-conseller balear que va dirigir alhora la policia i la guàrdia civil, la nota de color d’aquesta ensaimada tan particular.
La cirereta és Eduardo Madina. Segurament reuniria més suports que ningú i seria qui més bé transmetria la imatge regeneradora que es busca, però arrossega alguns dèficits importants: no ha gestionat ni la seua escala de veïns –quan hom governa en temps difícils, l’experiència acumulada resulta important, i l’antecedent de José Luis Rodríguez Zapatero així ho demostra– i només coneix l’àmbit de poder estatal. És diputat al Congrés des del 2004, quan acabava de complir 28 anys.
Comptat i debatut, sobta molt que ningú no parle de Juan Fernando López Aguilar com a possible home fort del PSOE. No sols reuneix una sòlida formació acadèmica –doctor en dret, catedràtic de dret constitucional, llicenciat en ciències polítiques i sociologia–, sinó que pot presumir de ser un dels ministres espanyols més lúcids dels últims temps, posseeix una bona oratòria i ha trepitjat la política autonòmica i europea, sempre amb uns bons resultats electorals com a cap de llista.
No és basc com López ni Madina, ni català com la Chacón, però del seu arxipèlag estant, López Aguilar ha modelat una concepció territorial de l’estat més oberta que la de tots ells. D’ideologia nítidament progressista, la seua protesta activa contra els desnonaments i la tutela del Banc Central Europeu amaga una crítica implícita a la política de l’anterior executiu socialista, del qual Zapatero va fer-lo eixir el 2007, quan no duia ni tres anys. En qualsevol cas, aquest senyor de Gran Canària té un problema greu: per comptes de conformar la seua colla, no s’ha significat en excés i ha preferit esdevenir, simplement, un “chaconista” més. Ja porta una hora de retard.
