Fou un dijous de la primavera del 2010, poc després que el Tribunal Suprem reobrira la causa que afectava Francisco Camps. Recuperada la condició d’imputat, acompanyat dels seus tres vice-presidents i d’una vintena de persones més, el cap del Consell regressava d’una altra tensa sessió de control a les Corts. Jo venia de fer una entrevista, i en creuar-me amb ell pel carrer dels Cavallers, a escassos metres del Palau de la Generalitat, no vaig poder evitar-ho…
––Paco, jo dimitiria. No cal tant de patiment.

La frase, textual, podria haver-la pronunciada un militant del PP que l’estimara molt. També podia tractar-se d’un opositor, però la càrrega insidiosa era tan minsa, i les formes tan cordials, que ni tan sols no es considerava ofensiva. De fet, Camps va alçar les celles i va articular aquell somriure marca de la casa, sense superar la barrera de la comunicació no verbal, i cap dels escortes ni es va immutar.

L’únic que va reaccionar iradament fou Juan Cotino, que era a la seua dreta. “¿Y tú quién eres?”, em va demanar, com si haguera de conèixer els cinc milions de valencians. “¿Qué haces aquí?”, va inquirir, com si haguera de controlar cada moviment de cada persona. “¿Por qué no estás trabajando a estas horas?”, va preguntar en última instància, com si el govern de què formava part no haguera generat desocupats a la velocitat de la llum.

Així com Camps va obviar-me, jo també vaig preferir passar de llarg i continuar el meu camí. Recorde molt bé aquella escena, potser perquè el tarannà inquisitori de Cotino em va semblar especialment forassenyat, i diumenge a la nit, mentre observava Salvados a casa, vaig reviure’l tot d’una. Quan Jordi Évole persegueix Cotino al llit vell del Túria i la gent comença a cridar “¡que responda, que responda!”, a l’actual president de les Corts de sobte li canvia la cara i s’adreça a una dona de manera directa: “¿Usted de dónde es?” “Yo soy de Albacete y vivo aquí muchos años”, li contesta ella sense amagar-se’n.

Durant la seua etapa com a vice-president, Juan Cotino li va dir a Mònica Oltra que “tindria vergonya, si fóra pare, de tindre una filla com esta, però com possiblement no el coneix…”, una frase tan mal construïda com la famosa “le abandono que deje la sala” que pronunciaria, ja com a president de la cambra, per tal d’expulsar Oltra mateixa. Aquella afirmació va ser producte d’una recerca de les dades privades de la diputada de Compromís, a les quals havia tingut accés com a conseller de Benestar Social, i demostren un modus operandi anàleg al de la Stasi de l’extinta República Democràtica Alemanya. Un règim repressor que, ves per on, no queda gaire lluny del que practica Cotino.

Haver tingut aquest personatge infecte com a director de la policia espanyola sota el govern de José María Aznar és de les temeritats més grans que s’han comès en política. Que aquell temps compartira pis a Madrid amb Francisco Camps explica el desequilibri mental creixent que també va experimentar aquest al capdavant de la Generalitat. L’única diferència és que a Camps l’ha absolt la justícia i creu que així ja ha expiat tots els pecats. Però els de Cotino en són tants –i han quedat tan impunes– que Déu li espera al cel per lliurar-li una pistola i transportar-lo a l’infern. Cap allà que l’enviarà, perquè faça de policia a la porta.

>

La estrategia del silencio – accidente de metro Valencia 2006 – 0 responsables