Algú s’imagina María Dolores de Cospedal en disputa soterrada amb Mariano Rajoy, sense citar-ne el nom i provant de no fotografiar-se’n? Seria raonable que Serafín Castellano actuara d’aquesta manera respecte Alberto Fabra? I que ho féra Elena Valenciano amb Alfredo Pérez Rubalcaba? Fins i tot Enric Morera i Mònica Oltra, coportaveus de Compromís –que pugnen indissimuladament per esdevenir-ne el número u– acostumen a lloar en públic l’adversari intern. D’això, se’n diu guardar les formes. O lògica política.
En canvi, els dos principals càrrecs del PSPV s’ignoren per complet i tothom ho veu normal. Romeu, que va renunciar al sou d’assessor de les Corts i al del partit per sentir-se’n alliberat, emet els seus propis comunicats de premsa, organitza trobades unilaterals amb la militància, planteja propostes revolucionàries que no consensua amb els òrgans del partit i sintetitza el seu ideari en un llibre que acaba de publicar. Paral·lelament, Puig aparta Romeu de l’activitat diària perquè no tinga més protagonisme encara, conscient que l’escuder en realitat és un arquer. Així doncs, l’única veu que porta Romeu és la seua, tot sovint portes enfora de Blanqueries. El despatx de vice-secretari, acostuma a estar buit.
Puig ha defensat al Congrés dels Diputats una millora del finançament pel País Valencià i Romeu ha copat els titulars amb un al·legat republicanista. Puig ha posicionat al PSPV com una formació nítidament federalista i Romeu no sols no ha seguit la línia marcada, sinó que no ha estalviat retrets al federalista PSC. Per activa i per passiva, la contraprogramació resulta òbvia.
És sostenible aquesta situació? L’acord in extremis en e1 congrés del 2008 –Puig secretari general, i Romeu, candidat a la Generalitat– no va materialitzar-se per la victòria de Jorge Alarte. L’any 2012, l’entesa va reeditar-se quan Puig ja tenia la secretaria general a la butxaca, i Romeu s’hi va sumar en l’últim sospir. Aquesta cohabitació impossible perjudica tots dos i hauria de resoldre’s pròximament: Puig no gaudeix d’un portaveu de confiança en un moment clau, i Romeu, que aspira a erigir-se com a alternativa, forma part d’allò que ell mateix vol derrotar. Romeu és un banquer i un antisistema alhora.
Les picabaralles internes que el PSPV ha protagonitzat al llarg d’aquests anys han ofert episodis tragicòmics que evocaven la famosa cabina dels germans Marx. Per incomprensible i anihiladora, la relació Puig-Romeu més aviat recorda un thriller de suspens.
