Pablo Gallén, David Gil, Ismael Gimeno, Lluís Grimalt i Moisés Pérez, estudiants de segon de Periodisme i autors del bloc d’entrevistes El Vermut, li van demanar el desembre passat a José Ciscar d’on prové la dada segons la qual la Ciutat de les Arts i les Ciències és la infraestructura cultural més visitada de l’estat espanyol, un mantra que el Consell propaga sense exhibir cap rànquing. “Pues mira, eixa data [sic] mosatros la vàrem averiguar en El Diari Basc, que la va publicar en l’any 2009… Crec que es diu El Correu – El Diari Basc, o El Diari Basc, no, Juan?”, va respondre insegur el vice-president mentre buscava amb la mirada el seu cap de premsa.

El Museu de les Ciències, l’Oceanogràfic, l’Hemisfèric i el Palau de les Arts tenen –en conjunt– més visitants que no el Museu del Prado, l’Alhambra, la Sagrada Família o la catedral de Santiago de Compostel·la. Això ens garanteix el govern valencià, sense especificar el nombre d’entrades venudes ni les que han regalat. Un exemple més de l’opacitat megalòmana que ens ha dut al pou on som ara, una altra demostració del focs artificials que tant agraden al PP indígena: preciosistes i capaços de deixar-nos bocabadats, ni que siga fugaçment.

Doncs bé, aquesta infraestructura tan rendible, capdavantera a tot l’estat, és a punt de ser privatitzada per un període de 10 a 15 anys. Ho va comunicar ahir el conseller d’Economia, Turisme, Indústria i Ocupació, Máximo Buch, sota l’argument que això estalviarà diners als ciutadans. Però no insistien que es tractava d’un complexe modèlic? Externalitzarem allò que funciona i dóna bons resultats? O és que les dades mai no han estat tan falagueres com ens feien veure?

Tant de bo siga aquesta última la raó que ha impulsat el Consell a privatitzar la Ciutat de les Arts i les Ciències. El que queda d’ella, vaja, perquè l’Oceanogràfic –l’única peça rendible, a ulls dels experts– ja van cedir-lo fa temps, i prou bé que ho agraeixen els seus gestors, una filial de Parques Reunidos –propietària del parc d’atraccions de Madrid– que també és participada per empresaris autòctons com la família Lladró i el constructor Andrés Ballester. O els llogaters de l’Umbracle, que abonen 90.000 euros l’any per convertir més de 7.000 metres quadrats de sòl públic en el súmmum de l’elitisme i del negoci redó. Amb contractes tan irrisoris com aquest, la Ciutat de les Arts no sols eixirà al Diario Vasco, sinó també a Mongolia.

>

Vermut amb José Ciscar Part II – El Vermut