I si Fabra els expulsara?

Si el Tribunal Superior de Justícia valencià atèn la recomanació del magitsrat José Castro i encausa formalment Francisco Camps i Rita Barberà, el PP passarà a tenir 11 diputats encausats. I en cas que Alberto Fabra els expulsara per tal d’oferir una imatge nítidament regeneradora, aquests 11 diputats esdevindrien la frontissa entre el seu partit –44 escons– i l’oposició –44 escons–, un equilibri tan precari que fins i tot comprometria la seua continuïtat al capdavant de la Generalitat.

En efecte, qualsevol altra baixa en el grup popular seria fatídica. Així com l’esquerra no governaria amb els imputats, ningú no entendria que el nou Fabra ho fera. Començaria des de zero però instal·lat en el poder, que sempre resulta molt més senzill que no un reinici a l’oposició. Potser fóra l’única manera que els populars revalidaren la seua majoria aclaparadora.

L’escenari en qüestió, que és altament improbable, dotaria a Fabra de la popularitat que ara no té, del lideratge que tant anhela. La fotografia conjunta dels Camps, Barberà, Blasco, Rambla, Castedo, Costa, Díaz Alperi i companyia a la darrera fila de l’hemicicle –com a no-adscrits, proscrits– no sols marcaria un abans i un després en la política valenciana, sinó més enllà. Dividiria el PP entre fabristes i la resta, obriria un batalla interna de conseqüències desconegudes, però alhora trobaria uns partits de l’oposició absolutament descol·locats.

Perquè qui hauria de ser el president alternatiu? Quin nom consensuarien el PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida, com a cap del Consell del nou govern? Antonio Torres, actual síndic del grup majoritari? Jorge Alarte, que fou el segon candidat a la presidència més votat? Potser Ángel Luna, el càrrec institucional més important en mans de l’esquerra? O Ana Barceló, que combina la presidència del grup socialista amb el seu càrrec de vice-secretària de política autonòmica?

Quan els partits progressistes demanen l’expulsió dels imputats obliden aquest escenari ulterior, i Fabra –convençut que qui dia passa, any empeny– tampoc no hi pensa gens. Si ho analitzara de manera freda i calculadora, segurament actuaria així. Es presentaria a les eleccions del 24 de maig del 2015 amb una carta de presentació única, el vell PP hauria passat a la història i els vots que ara s’escapen tornarien com una bandada. Fabra no tindria una mà tremolosa, sinó fusta de líder.