Jorge Bellver, catalanista

La inutilitat política de Jorge Bellver ha obrat el miracle. La seua proposta estrella de la temporada, una proposició no de llei sobre quina denominació del valencià ha de recollir el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, ha dut l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) a sentenciar de manera clara –més nítidament que mai, per fi– que valencià i català són un mateix idioma. I que aquest idioma prové del llatí, no de la Valltorta ni de les coves de Parpalló, una altra evidència que a ulls del PP sembla una entelèquia.

“Valencians, catalans, balears i els habitants d’uns altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó compartim la mateixa llengua”, rebla la declaració institucional que l’AVL va remetre ahir a les Corts valencianes. És paradoxal que una afirmació d’aquest tipus, tan elemental per a un alumne de batxillerat, calga traslladar-la amb solemnitat a les persones que ens governen, motiu pel qual resulta obvi que som en mans d’uns irresponsables, d’uns autèntics irresponsables. O d’uns incults que se’n vanten de ser-ho, cosa que encara seria més greu.

Alberto Fabra va escollir Jorge Bellver com a síndic parlamentari per cinc raons: situava algú de València en un càrrec públic preeminent, després que l’alacantí José Ciscar esdevinguera l’home fort del seu Consell; li marcava el terreny a Rita Barberà en furtar-li el seu delfí; cedia el pas a una nova generació de dirigents, un repte sempre complicat en una organització mastodòntica; a més, el nom de Bellver no anava estretament lligat al campisme ni al zaplanisme i atresorava una llengua viperina molt útil contra el fantasma del tripartit que ja es manifestava.

Bellver no és un gran orador ni ha sabut articular un grup que està més preocupat pels processos judicials i per cobrar la pensió que no del dia a dia parlamentari: una tercera part dels diputats del PP són com una relíquia ibera. Bellver és limitadíssim com a síndic, però encara més intel·lectualment, i per això mateix no es va sentir ridícul signant una proposició de llei que data el valencià en aquella era, abans i tot de l’època musulmana a què ara fa uns anys va remuntar-lo Barberà en escoltar –traduït– un poema d’Al-Russafí.

Al costat de Bellver seu el síndic adjunt, Rafael Maluenda, i algunes files per darrere, els antics membres d’Unió Valenciana Rafael Ferraro i Fernando Giner. Cap dels quatre no superaria un examen del mitjà, i bé que s’enorgullirien. Reneguen dels acadèmics que el seu propi partit va designar per a la “màxima autoritat normativa del valencià” i defensen teories i denominacions rocambolesques. No els importa gens que tot plegat siga una bogeria i que, per tant, actuen com uns bojos. Uns bojos que són al volant del partit més votat del País Valencià.

Gràcies a Jorge Bellver, però, l’AVL s’ha desacomplexat i ja parla sense embuts, evita els sí però no i les fórmules enrevesades a què ens tenia tan acostumats. Per això un dia no gaire llunyà el seu nom figurarà a la Gran Enciclopèdia Catalana com a instigador del reconeixement inequívoc de la unitat lingüística per part dels valencians. L’ínclit Bellver ara ho ignora, però passarà a la història com un catalanista.