Els joves que enguany han complert 18 anys, de fet, només han conegut un Canal 9 absolutament servil amb el poder, censor de cada imatge incòmoda i silenciador de totes les veus dissonants. Per això mateix, quan dimecres passat van poder seguir un debat normal –en prime time, amb representants tots els partits a les Corts, aïllat de la campanya electoral i àgil, amb possibilitat d’interrompre’s–, van assaborir la mateixa sensació iniciàtica de llibertat que els seus iaios quan veien pel·lícules prohibides a Perpinyà. De debats com aquest ja no n’hi haurà, però l’autèntic drama és que durant tots aquests anys tampoc no n’hem vist cap.
Des que va fer-se amb el Consell gràcies a un pacte amb Unió Valenciana, el PPCV ha guanyat –consecutivament– quatre eleccions autonòmiques amb majoria absoluta. Quantes no ho haurien estat, d’absolutes, sense un Canal 9 tan clarament decantat del seu costat, tan servil com ben equipat? En quina mesura ha afectat al vot dels valencians la tendenciositat manifesta de l’única televisió que informava –segons que ens diuen ara– d’allò que passava al nostre voltant? Mai no ho sabrem, però una cosa sí que resulta òbvia: de repercussió, n’ha tinguda.
L’estructura rígida dels noticiaris de la televisió pública valenciana –lloança indisimulada del partit governant, successos, conseqüències de l’oratge calurós o gèlid, informació agrícola i esportiva, fins i tot rosa– facilitava la fidelització de capes de la població molt diverses però amb un element comú: el dret a vot. Delectar-se amb els gols del València CF, conèixer el preu de les hortalisses, assabentar-se de quina havia estat la darrera víctima al submon de les màfies, observar els preparatius de la boda d’Enrique Ponce… Tot plegat embolcallava allò que de debò importava als dirigents de RTVV i del PP: inocular-nos la dosi quotidiana de catecisme popular.
És ben cert que l’audiència de Canal 9 ha caigut molt. Està per sota del 5%, menys de la meitat que la mitjana de les televisions autonòmiques, però tan real com això és que els seus (des)informatius han gaudit d’una quota de pantalla destacable: eren els espais més vistos de cada dia i tot sovint reunien més de 200.000 telespectadors en les seues edicions del migdia i de la vesprada-nit. Si fa no fa, 200.000 és el marge de sufragis que fins ara li ha permès al PPCV de governar amb una majoria absoluta comodíssima, un matalàs de suports sense el qual ja hauríem tingut un Consell diferent.
Quan els treballadors de RTVV destaquen ara el valor de comptar amb una televisió pròpia, que conte el que passa ací, ho reforcen amb imatges de festes, catàstrofes meteorològiques i esdeveniments esportius. És així com emfasitzen la necessitat de mantenir Canal 9, l’actual Nou. En canvi, no ens en posen cap de relacionada amb la pluralitat informativa, l’anàlisi aprofundit de l’actualitat o el periodisme d’investigació, tot just allò que hauria de caracteritzar qualsevol mitjà de comunicació públic. Aquells que ens alerten que ja no hi haurà més Dossiers –sobre Sorolla, Blasco Ibáñez, Roís de Corella o l’expulsió dels moriscos– són els mateixos que ens han ocultat que hi havia un altre tipus de dossiers, bastant més actuals i transcendents, capaços de fer trontollar un govern. Potser volien que esperàrem un segle per explicar-nos-els.