Des del 29 de novembre, maleeix cada vegada que prem el botó del nou del comandament a distància i sempre apareix la pantalla negra. Li costa de pair que Canal 9 no tornarà a emetre, que ja no podrà informar-se del que succeeix al seu voltant, que el seu aparell de televisió únicament parlarà en valencià de manera esporàdica, gairebé clandestina.
A l’estiu va estar a punt de no renovar el seu carnet de soci del València CF, però va mantenir-lo per una barreja de costum i sentimentalisme, les raons per què tampoc no va desfer-se de les accions del Banc de València heretades de son pare i que no cotitzen des del juliol: tenien un valor irrisori i va haver de bescanviar-les per unes de CaixaBank, obligatòriament.
Ahir circulava amb el seu cotxe en paral·lel al Nou Mestalla, presentat amb pompa i glamur l’any 2006, i va fer memòria: les obres estan aturades des del 2009, i els nous dirigents, sabedors de les penúries que arrossega l’entitat, n’han reduït l’aforament i alleugerit la despesa, però ni així no intueixen quan podrà disputar-se el partit inaugural. Els corre més pressa d’aclarir la viabilitat del club, en mans de Bankia i d’un aval de la Generalitat que només s’entèn pel recel que generaria la possible venda a un inversor estranger, tot i que el València, ves per on, no deixa de ser una empresa privada.
És faller, molt faller, i encara no s’explica la visita dels inspectors d’hisenda a les comissions durant el mes de març ni el desig indissimulat del govern valencià de fixar en dilluns la festivitat de sant Josep. D’altra banda, s’ha passat la vida llegint –al seu diari predilecte– que els catalans eren uns ogres avariciosos, uns pidolaires menyspreables, i ara, de sobte, ha pres consciència que els valencians també pateixen un finançament injust i que els convenen, com als catalaans, unes infraestructures de primer nivell que facen més competitives ambdues economies. Per això defensa el corredor mediterrani i abomina el corredor central.
El nostre protagonista, un votant tradicional del PP, estpa fastiguejat. Té decidit que no els votarà de nou als comicis del 24 de maig del 2015 i comença a rumiar què farà aquell dia: dubta si quedar-se a casa o donar suport a alguna altra formació política, i malgrat que li agrada l’aire fresc que representa UPyD, no és tan partidari del seu esperit recentralitzador.
L’habilitat del PSPV-PSOE, de la coalició Compromís i d’Esquerra Unida a l’hora d’atreure persones com aquesta –que li han girat l’esquena als populars i es mostren obertes a unes altres experiències de govern, després de dues dècades de majories conservadores– determinarà, en bona mesura, l’èxit o el fracàs de l’oposició a les urnes. En aquest sentit, quan el socialista Ximo Puig ofereix un clima d’acords al PP, no ho fa pensant en una Grosse Koalition futura, sinó que prova d’esvair la por, a poc a poc, als electors indecisos que puguen covar-ne, i quan Enric Morera contraposa el valencianisme de cartró-pedra del PP al valencianisme més sòlid de Compromís, mira de captar, igualment, votants de l’altre costat de l’espectre ideològic. Sense aquests votants, encara que el dia D es queden a casa i possibiliten així una majoria alternativa, qualsevol executiu d’un altre color naixerà destenyit.
