Les esquerdes que amenacen les majories absolutíssimes del PP i del PPCV no vénen de nou, sinó que van iniciar-se ja fa alguns anys. Com el bufat i subsegüent despreniment del trencadís del Palau de les Arts, són producte d’una irresponsable construcció de la façana –en aquest cas, del discurs– i han provocat uns desperfectes que ara fan dubtar quina és la millor forma de revestir-la.
Ens havien garantit que no apujarien els impostos i va ser el primer paquet de mesures que van adoptar Mariano Rajoy i Cristóbal Montoro: d’una banda, l’IRPF de les nòmines va créixer entre el 0,75% i el 7%, i el de les rendes de l’estalvi, entre el 2% i el 6%. I sis mesos després, quan encara ressonaven les crítiques d’Esperanza Aguirre per l’increment de l’IVA del 16% al 18%, el PP va elevar-lo fins el 21%. També ens havien assegurat que es reduiria la desocupació –Rajoy va fotografiar-se indignat davant una oficina de l’Inem, i Esteban González Pons va avançar que el nou president crearia 3,5 milions llocs de treball– però el 21,5% de persones sense feina d’ara fa dos anys s’ha situat en el 26%, sense tenir en compte els efectes de l’emigració.
En qualsevol cas, no és la penosa realitat econòmica, allò que demoscòpicament fa trontollar el PP. A l’àmbit estatal, els populars paguen els efectes de la seua deriva en temes com la lluita antiterrorista, la política autonòmica o els drets socials. Perquè si ha nascut Vox és perquè Rajoy va afirmar que l’anterior govern espanyol traïa els morts, i ara no hi perceben grans canvis. Perquè si el sobiranisme s’ha convertit en hegemònic a Catalunya és perquè el PP va recórrer l’Estatut quatre vegades aprovat pel poble –al Parlament català, el Congrés dels Diputats, el Senat i en referèndum– davant el Tribunal Constitucional, a més de recollir-hi signatures en contra. Perquè si Alberto Ruiz-Gallardón ha presentat un avantprojecte de llei tan radical com el de l’avortament és per satisfer els votants extremistes que no entenen per quin motiu els nous governants no han prohibit els matrimonis del mateix sexe, tal com van dir que calia fer quan es manifestaven de bracet de l’Església. Una estratègia que els fa perdre vots pel centre.
Al País Valencià, Alberto Fabra també pateix els seus efectes bumerangs particulars, per exemple en matèria hídrica, un dels eixos del victimisme passat. Ahir, el conseller de Presidència aragonès, el també popular Roberto Bermúdez de Castro, va dir que el transvasament de l’Ebre “no és viable tècnicament, ambientalment, econòmicament ni socialment”, motiu pel qual va advertir que “no es durà a terme, ho diga qui ho diga i com ho diga”. La setmana passada Fabra ja va retirar del Congrés la reforma de l’Estatut –pactada a les Corts quan encara manava José Luis Rodríguez Zapatero– que havia de blindar les inversions de l’Estat, actualment molt allunyades del pes demogràfic valencià. El nou sistema de finançament, que havia de ser una prioritat de l’executiu espanyol, de moment no arriba, i el dia en què ho farà, no inclourà cap clàusula de retroactivitat.
Davant aquest seguit de renúncies, la direcció del PPCV no ha tingut cap més remei que recórrer al seu recurs habitual: la llengua, l’anticatalanisme i una valencianitat postissa que ha quedat ridiculitzada. L’AVL no és cap avortament: van parir-la ells.
