Per tant, l’aliança que pivota al voltant d’Equo i que teòricament havia de reflectir la pluralitat nacional de l’Estat, de moment se circumscriu en exclusiva al País Valencià. L’entrada del Partit Castellà –un grup minúscul amb seu a Burgos– i de la coalició Caballas –de Ceuta– tampoc no ajudaria a transmetre la imatge que es buscava. Salvant totes les distàncies, la relació entre Equo i Compromís cada vegada recorda més la de la Unió Demòcrata Cristiana d’Alemanya (CDU) i la Unió Social Cristiana de Baviera (CSU): una marca per a la resta de l’estat i una de diferent allà on el partit obté els seus millors resultats i gaudeix d’autonomia plena.
Certament, amb vista als comicis europeus, Compromís no té gaires més eixides que aquest matrimoni de conveniència: l’escó costa entre 250.000 i 280.000 vots, i la coalició valenciana, en cites electorals de participació més elevada, mai no n’ha superat els 177.000. L’acord amb Equo no sols els permet d’aconseguir una veu a Europa, sinó també de designar-ne el número 1, encara que el guanyador de les primàries que s’acaben de convocar haurà de cedir el seu seient al Parlament d’Estrasburg al guanyador de les primàries que alhora ha convocat Equo.
Si extrapolem el resultat de les eleccions estatals –en què Equo va obtenir 215.000 sufragis, i Compromís, 125.000– l’eurodiputat valencià s’hi estarà uns dos anys, i el d’Equo, pràcticament tres… Si no fructifiquen les negociacions amb la plataforma Podemos –que també ha obert converses amb Esquerra Unida– o amb la capitanejada pel jutge Elpidio Silva, que podrien disparar el suport electoral de Compromís-Equo però relativitzar encara més el pes del valencianisme.
L’intent d’Equo de convertir-se en sostre –ecològic– de nacionalismes progressistes diversos s’ha demostrat tan fallit com la seua penetració electoral al conjunt de la península. De fet, l’única formació que s’hi ha arrecerat de manera més o menys entusiasta és Compromís, que té prou força en solitari per a obtenir presència a la majoria de ciutats del País Valencià, a les tres diputacions, a les Corts valencianes i al Congrés dels Diputats. Repetir l’experiència a les estatals del 2015 o a les europees del 2019 sembla del tot innecessari, sobretot tenint en compte que alguns militants d’Equo pretenen reciclar- o directament incinerar- aquelles parts del discurs que més lliguen Compromís al territori.
