Puig ha d'imitar Ximo, per Víctor Maceda

10 març 2014 01:00h
"Als socialistes, la gent no ens mira”, ha reiterat Toni Gaspar durant les primàries del PSPV-PSOE. I de raó, no li'n falta. En el context de crisi actual, els ciutadans no giren la vista cap als polítics, perquè si ho fan, acaben desmoralitzats: els bons polítics no solucionen els seus problemes més simples, els polítics mediocres resulten tan insubstancials com sempre, i els polítics malvats, que destaquen malgrat ser-ne minoria, se'n beneficien de manera espúria mentre la gent pateix.
 
Gaspar obria el focus i s'alarmava perquè les dues últimes dècades, des que van abandonar el Palau de la Generalitat, els socialistes valencians cada vegada han rebut menys suport electoral. Una erosió que els ha dut a reduir la seua influència al si del PSOE fins que el PSOE, ves per on, ha quedat tan esquifit com el PSPV: els únics executius autonòmics que presideixen –i en minoria– són els d'Andalusia i Astúries, i el seu alcalde més important –també gràcies als pactes– és el de Saragossa.
 
Enmig d'aquesta atonia, l'avançament de les eleccions primàries per tal d'escollir el candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana ha demostrat la capacitat de Ximo Puig a l'hora de situar el “problema valencià” al bell mig de l'escenari, una obsessió personal des que ara fa dos anys va estrenar-se a la secretaria general. A més, la direcció federal rebutjava les primàries obertes a la societat que ahir van elevar el cens dels 16.430 afiliats als 66.913 inscrits en total. Finalment, uns 54.000 valencians han participat en l'elecció del cap de llista del PSPV, una xifra que –ateses les circumstàncies– pot considerar-se un èxit. Si es buscava un revulsiu, l'experiment ha eixit bé: Puig és l'aspirant socialista més legitimat que ha existit mai al País Valencià. A partir d'ara, com a candidat a la presidència de la Generalitat, inicia una altra cursa –molt més llarga que no una marató, perquè no conclourà fins el 24 de maig del 2015– en què competirà amb un candidat desprestigiat i amb uns altres de tan legitimats com ell, que avui considera rivals però que sap prou bé que poden esdevenir companys.
 
Alguns sectors del partit han volgut estigmatitzar Puig pel factor generacional, tot just un dels principals avals amb què compta. En moments tan convulsos com aquests, l'experiència no sols és recomanable sinó pertinent, i si va acompanyada d'una sensibilitat especial envers el valencianisme, el federalisme o les polítiques nítidament progressistes, tot plegat aplana el camí d'una futura entesa a diverses bandes. El tarannà de Puig –de Ximo, tal com l'anomena tothom– és l'altre element que el configura com el candidat socialista ideal en la conjuntura present, com el candidat capaç d'aconseguir –ja com a president– els “pactes de la Generalitat” que proposa de fa mesos. Uns pactes que –per què no?– podrien incloure un PPCV allunyat del Consell i amb la cúpula regenerada.
 
En qualsevol cas, la tasca de bastir ponts que preconitza Puig encara es troba en una fase incipient. Al Congrés, on és diputat, sí que ha persuadit Rosa Díez de la necessitat imperiosa de descavalcar Alberto Fabra i els seus del poder, una idea que la UPyD valenciana –si atenem les darreres declaracions dels seus líders– sembla haver interioritzat. Igualment, parla sovint amb Enric Morera, a diferència de la relació –inexistent– amb Mònica Oltra. La sintonia amb Esquerra Unida, més evident que no amb els altres dos possibles socis futurs, no evita la incertesa pel que pot deparar la nova direcció del Partit Comunista del País Valencià (PCPV), una bomba de rellotgeria latent.
 
Puig ha de ser Ximo i parlar –discretament– amb els uns i amb els altres, fins i tot acordar –secretament– un esbós de les línies programàtiques bàsiques del govern valencià que vindrà després de les properes eleccions. No cal esperar els comicis. Convé que les formacions que –presumptament– podrien integrar l'executiu discutesquen amb antelació, que es barallen si cal, però que encaren la cita del 2015 amb la certesa que s'hi juguen moltíssim: que el canvi no siga un miratge abans d'un retorn prolongat del PPCV, amb el que això comportaria.

Puig ha de ser Ximo i entendre que al seu grup parlamentari hi ha persones que no li van donar suport al seu dia –algunes d'elles tampoc no ho han fet ara, a les primàries– però que acumulen una feina valuosa i que poden aportar-ne molta més, sobretot davant l'escenari tan atomitzat que es preveu: Francisco Toledo, Josep Moreno, Eva Martínez, Clara Tirado o Julián López Milla, els diputats estrella del PSPV durant la legislatura en curs, no hi haurien de restar al marge.
 
Puig ha de ser Ximo i capgirar la tendència autodestructiva del partit a la ciutat d'Alacant, la incomunicació imperant a l'agrupació de Castelló de la Plana o l'escassa il·lusió que desperta el projecte d'Elx i el de València, on Compromís ja mira de tu a tu els socialistes, electoralment parlant. Sense obtenir uns resultats acceptables a les quatre grans ciutats del país, i a hores d'ara ho té molt complicat, el PSPV retornarà al Consell amb més temences que optimisme.
 
Puig, per tant, ha d'imitar Ximo i atacar tots aquests fronts amb determinació i mà esquerra. Des d'avui, des de les primàries d'ahir, molts valencians miren els socialistes amb uns ulls expectants. D'esperança, no en tenen gaire, però precisament aquest és el seu repte com a candidat a la presidència de la Generalitat: que milers i milers dels votants que van fugir del PSPV ja fa molt de temps, fins i tot alguns que no l'han votat mai, hi confien d'ací a 14 mesos.

next