2. L’ensorrada del PPCV resultaria antològica: avui perdria dos de cada cinc vots dels que va aconseguir Francisco Camps l’any 2011, quan es va presentar als comicis sota la condició d’imputat. Del 50,7% al 29,7%. Atenent aquestes dades, i totes les altres de què disposen a Presidència de la Generalitat, s’entenen les súpliques d’Alberto Fabra per ser-ne el candidat, i també, les evasives continuades de María Dolores de Cospedal, que en canvi no ha tingut incovenient a considerar-se aspirant a la reelecció a Castella – la Manxa. Seria molt estrany que Fabra no fóra el número 1, sens dubte, però si els populars valencians queden per sota de la mitjana estatal del partit a les eleccions europees del 25 de maig, cap escenari no sembla descartable.
3. Tenint en compte que el treball de camp –del 6 al 12 de març d’enguany– va coincidir de ple amb la celebració de les eleccions primàries del PSPV-PSOE, el 21,2% dels vots que l’estudi en qüestió atorga als socialistes és una dada paupèrrima, clarament per baix del 28,7% de Jorge Alarte ara fa tres anys, que fins ara significa el sòl electoral de la formació. Recuperar la Generalitat amb un grup de diputats esquifit seria preocupant pels seus interessos i per a l’estabilitat del propi executiu. A Vila-real (30%), Ontinyent (32%) i Alcoi (25%), els socialistes van obtenir l’alcaldia l’any 2011 amb més suport a les urnes, i en algun cas, ni tan sols això no els ha permès de governar amb calma. El gran drama del PSPV és que no rendibilitza l’erosió brutal del partit en el poder: malgrat la proximitat ideològica que alguns pregonen, els socialistes valencians no sedueixen els antics votants del PPCV, i en són centenars de milers. Al PSPV tampoc no li convé gens la manca de renovació que es percep al PSOE, ni notícies com ara que Alredo Pérez Rubalcaba rumia de presentar-se a les primàries del novembre.
4. Les primàries de Compromís haurien de dilucidar el disseny del cartell electoral, però no la cara que hi apareixerà. L’evidència que Mònica Oltra és la millor candidata resulta irrefutable: no sols és la més valorada –de lluny– pels votants de Compromís, sinó que també ho és entre els votants socialistes i d’Esquerra Unida, mentre els que afirmen haver votat el PPCV només li posen més bona nota a Toni Cantó, entre tots els polítics de l’oposició. En qualsevol cas, tot i que multiplicaria per dos el seu resultat del 2011, Compromís continua sense trencar el sostre demoscòpic del 15%, insuficient per a somiar amb la presidència.
5. La irrupció d’UPyD demostra els vasos comunicants amb el PPCV i deixa clar que, almenys en el cas valencià, els ex-electors socialistes emigren molt majoritàriament cap a Compromís i Esquerra Unida. UPyD passaria del 2,5% al 13,3% sense haver tingut encara presència a les Corts, ni una estructura territorial sòlida ni un líder conegut: l’únic que en tenen, Toni Cantó, acaba de perdre el consell territorial i podria quedar-se al Congrés o abandonar la política. Disposen o no de la clau de la governabilitat, l’entrada a l’hemicicle valencià dels unionistes –amb una ideologia tan marcada en segons quins aspectes com difusa en segons quins altres– comporta els seus riscos: la majoria dels quadres del partit no tenen experiència política, però no obstant això, podrien ser els diputats decisius.
6. Esquerra Unida, com Compromís, multiplicaria per dos la seua collita del 2011, tot passant del 6% al 12,2%, un resultat molt similar al que han previst uns altres sondatges. En aquest cas la disputa interna pel lideratge de la candidatura –entre Marga Sanz i Ignacio Blanco– no traspua tant, i tampoc no es perceben de manera tan nítida les diferències ideològiques coexistents, que n’hi ha i de ben notables. De fet, el deconeixement per part dels electors de l’actual secretari general del Partit Comunista del País Valencià, Javier Parra, és un dels factors que possibilita aquest creixement considerable.
7. Únicament el 15% dels valencians desitgen que els conservadors continuen al capdavant del Consell després del 2015, i dels que van votar Camps, només ho volen un de cada dos. Per contra, un gabinet de coalició integrat pel PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida és l’opció predilecta per un de cada tres valencians, el 35%. De tant d’espantar la gent amb l’arribada del tripartit, els populars han normalitzat allò que encara és política ficció. Dit d’una altra manera, de tant de treure’l a passejar, l’espantall ja no fa por.
8. Tan sols el 57% dels valencians aposten per tenir de nou una ràdio i televisió públiques. El desprestigi i l’estigmatització de RTVV era tan gran que entre els votants dels partits progressistes la idea de recuperar-la tampoc no genera consens: pràcticament un de cada tres no es mostra favorable a reobrir-la, a hores d’ara.
9. El 71% dels votants de Compromís es consideren poc o gens nacionalistes, un percentatge que arriba al 76,3% en el cas dels votants del PSPV-PSOE i del 77,8% en el cas dels votants d’Esquerra Unida. Globalment, tan sols el 17,4% dels electors valencians afirma ser bastant o molt nacionalista, una lectura a tenir en compte amb vista a les polítiques sobre les matèries sensibles que hauria d’engegar un hipotètic govern d’esquerres i valencianista. Una lectura que també faran els socialistes a l’hora de fer sumes i restes després del 24 de maig del 2015: una aliança amb Esquerra Unida amb el suport d’UPyD podria desencantar una part de l’electorat propi, però seria més assumida pel conjunt de la ciutadania.
10. Segons l’enquesta de la cadena SER, si avui se celebraren eleccions valencianes, populars i socialistes –50,9%– es repartirien un de cada dos vots, tot just els que va obtenir el PPCV en solitari ara farà tres anys. La caiguda del bipartidisme sembla clara, però costa de creure que siga tan abrupta. Així que s’apropen els comicis –que seran l’avantsala, o fins i tot podrien coincidir, amb els estatals del 2015– els dos partits estatals tradicionals podrien recuperar terreny i encarar la cita amb les urnes amb unes expectatives més optimistes: els populars, somiant una entesa amb UPyD, i els socialistes, d’arribar a la presidència amb més del 30% dels vots.
