La desintegració del cercle de confiança de Fabra –per decisions personals, imperatius de les línies roges o imposició de la direcció estatal del partit– ha fet patent la seua incapacitat per a generar equips eficients. Ahir, durant la compareixença de premsa on va anunciar que María José Català seria la nova portaveu de l’executiu, el cap del Consell va sintetitzar tots els seus problemes en un suposat dèficit de comunicació, el flotador a què s’amarren els polítics quan les vies d’aigua són moltes i el vaixell ha començat a afonar-se. “No ens hem sabut explicar prou bé”, diuen. “Ens ha faltat construir-hi un relat”, es planyen els més poètics.
En el cas del president valencià, ha rellevat o és a punt de rellevar la majoria de noms que ell mateix va escollir perquè ocuparen els llocs de més responsabilitat al si de l’administració i de la seua formació: el portaveu del Consell, la delegada del govern espanyol i el secretari general del PPCV. És a dir, la cara del seu gabinet, el cordó umbilical amb el gabinet de l’Estat i el cervell del partit, el seu número dos. José Ciscar, Paula Sánchez de León i Serafín Castellano, respectivament.
Ciscar i Sánchez de León li ho havien demanat de manera expressa. El primer, perquè ja estava fart de les intromissions d’Esther Pastor –la protegida secretària autonòmica d’Organització, Coordinació i Relacions Institucionals– i d’haver de posar la galta cada divendres perquè els periodistes passaren una bona estona amb ell. Els seus desencontres amb el president han estat una constant, encara més després de l’elecció de Rosa Vidal –una altra elecció enverinada de Fabra que se li giraria en contra– com a directora general del RTVV, a qui va acusar tàcitament de l’anul·lació de l’ERO. Pel que respecta a Sánchez de León, mai no ha tingut sintonia amb Fabra i s’estima més d’exercir com a advocada.
A Serafín Castellano el decapitarà en els pròxims dies per indicació de Madrid, que per fi ha conclòs que Fabra va cometre una gosadia en atorgar-li un paper tan protagonista, enemistat com estava amb segments destacables la militància. Si fa no fa, la mateixa gosadia que va caracteritzar la direcció estatal del partit en designar-lo a ell com a substitut de Camps, deuen pensar María Dolores de Cospedal i companyia.
Fabra també s’ha quedat sense secretària autonòmica de Comunicació, després que el polèmic accés de Lola Johnson –responsable de la manipulació informativa de Canal 9 a qui dos anys abans havia cessat com a consellera– haja anat seguit d’una notícia més polèmica encara: la seua imputació per la gestió de l’ens, conjuntament amb la resta de l’antiga cúpula de RTVV.
De fet, l’únic dels càrrecs sensibles designats per Fabra que continua al càrrec –a més del vice-president Ciscar, si acaba conservant aquest rang– és Jorge Bellver, síndic a les Corts a desgrat de bona part del grup popular. I és que Bellver –que va entrar en el lloc d’un Rafael Blasco a qui Fabra va mantenir molts mesos, malgrat les evidències de delicte– ha de dirigir i coordinar l’activitat quotidiana de 55 diputats, però a més de no saber motivar-los, ha esdevingut un hooligan amb l’única aspiració de ressuscitar la batalla de València i inocular la por per la possible conformació d’un govern tripartit a partir del 2015. Les seues proclames anticatalanistes i les seues iniciatives extemporànies no han obtingut el ressò dels vots, i el PPCV es troba avui, qui els ho havia de dir, amb el 29% del suport ciutadà, lluny dels seus companys de la Rioja (38%), Castella-Lleó, Múrcia i Castella – la Manxa (37%), Extremadura (35%) o Cantàbria (34%). El fantasma català, doncs, ja no provoca cap esglai.
Fabra sap del cert que Bellver ha sigut una altra errada seua, però en aquest cas no el cremarà a la foguera per exorcitzar el pecat. Es nega a assumir més errades. Ha optat per conviure-hi, i aplicant el proverbi de Nader, Bellver oficiarà com a mestre del president. Tal com van les coses, d’ací a 12 mesos potser serà l’únic que l’aprove.
