Un recull d’imatges que hem d’agrair als fotoperiodistes valencians, testimonis silenciosos de l’era de disbauxa ja finada i testimonis igualment silenciosos, però privilegiats, de l’època de judicis que ara vivim. La maledicció pels 20 anys de governs populars i populistes es paeix més bé en veure com ha acabat la classe dirigent que ens ha malgovernat.
Obrim l’àlbum i ens trobem Francisco Camps declarant al TSJCV, amb posat d’incredulitat, de no saber ben bé com pot haver acabat allà, si només eren quatre vestits. Juan Carlos Cárdenas, de l’agència Efe, capta el moment en què l’ex-president valencià prova de donar explicacions mentre Ricardo Costa, el seu home fort al partit i les Corts, s’ho mira amb més incredulitat encara. “Com podem estar fent el ridícul d’aquesta manera?”, deuen pensar tots dos alhora, mentre la fiscalia i l’acusació particular parlen de les seues talles de pantalons.
A continuació veiem Milagrosa Martínez, ex-presidenta de les Corts, ex-segona màxima autoritat valenciana, retratada per José Cuéllar per al diari El Mundo. Ix del TSJCV acompanyat de qui era el seu advocat, un lletrat de bona planta que ens evoca l’inspector de la novel·la negra Dos metres quadrats de sang jove, de Xavier Aliaga, un sensacional compendi del que ha esdevingut el País Valencià contemporani. En qualsevol cas, l’advocat que apareix al costat la Perla ja no ho és. Arruïnada com està, ha hagut de recórrer a un de menys imponent però més assequible, econòmicament parlant. Se’l paga amb el sou d’alcaldessa de Novelda, ocupació que no ha abandonat malgrat l’obertura de judici oral.
La següent fotografia ens mostra Vicente Rambla en una imatge que Manuel Bruque va captar per a Efe a la porta del TSJCV. L’ex-vice-president de la Generalitat s’obri pas entre els periodistes com els ciclistes que esquiven afeccionats abans d’arribar a la meta d’una etapa de muntanya del Tour de França. En arribar a l’interior de l’edifici, el sentiment ha de resultar estranyament alliberador.
L’11-M de Rafael Blasco és el 7 de gener del 2014, quan va iniciar-se un judici que va declarar-lo el principal culpable de la desviació de fons per al Tercer Món cap a finalitats lucratives. La foto és de Irene Marsilla, de Las Provincias, i situa l’ex-conseller i ex-síndic del PPCV al centre de totes les mirades. Ben a prop, el seu amic Augusto César Tauroni, emmanillat com si es tractara d’un delinqüent. I en efecte, els tres magistrats de la sala penal del Tribunal Superior de Justícia han confirmat que ho és.
Si girem full i observem la següent instantània, d’Eugenio Torres també per a El Mundo, observem Carlos Fabra, ex-president de la Diputació de Castelló, accedint a una de les sessions del seu judici, celebrat l’octubre passat a la Ciutat de la Justícia de la capital de la Plana. Les ulleres fosques més fosques de la política autòctona són a punt de passar a residir a la presó, després de la sentència condemnatòria.
És el torn d’Alacant. Un altre veterà ex-president provincial, José Joaquín Ripoll, torna a casa després d’haver estat detingut per la policia. Roberto Pérez, d’El Mundo, congela aquest rictus tan característic de Ripoll, un rictus amb què vol convèncer-nos que no el preocupa tot plegat, encara que tot plegat desencadenarà el seu adéu a la Diputació i el PP alacantí. Pitu, com és conegut, posa en pràctica la flegma que va heretar d’Eduardo Zaplana, el seu professor Miyagi particular.
Qui va estar tants anys alcalde d’Alacant mentre Ripoll presidia la Diputació, el seu enemic íntim Luis Díaz Alperi, és un altre assidu dels tribunals. Amb dues causes obertes, aprofita la seua volumetria per desempallegar-se dels qui l’increpen, però Pep García Morell, de l’agència Efe, s’hi interposa i obté aquesta perspectiva tan expressiva. A les Fogueres del juny passat, tant ell com la seua successora a l’alcaldia, Sonia Castedo, van qualificar de “voltors” els periodistes que se’ls van acostar per immortalizar-los junts. En realitat, tots dos ja es consideren immortals. De fotos, no els en calen.
Ella també ha acumulat hores i hores de vol al TSJCV. En acabar la seua declaració més llarga i aterrar a la Glorieta de València, en una nit bastant freda, Miguel Lorenzo va retratar Sonia Castedo a El Periódico de Catalunya tal com és: superba, fictícia, amb tant d’aplom que ella mateixa s’ho ha cregut, que no ha fet res d’il·legal. Si li recorden la festa de pijames amb Enrique Ortiz o les converses amb l’empresari no aptes per a diabètics, torna a impostar la veu i afirma que són amics, què passa?
Ahir mateix, Lluís Motes, el comissari en cap dels informatius de Canal 9 en la seua època més mesquina, va haver de recórrer al corredor policíac per tal d’evitar els ex-treballadors de la casa que l’acusen –entre més– del tancament de RTVV. Amb la cara tan demacrada, la instantània de Biel Aliño per a Efe llança per terra l’aire de dandi i les moltes hores de gimnàs. Motes és un drap de cuina embrutat, potser com a resultat de tants anys de llevar-li el greix als nostres governants, que als seus noticiaris sempre apareixien ben llustrosos.
Lola Johnson, el tercer pilar de la manipulació mediàtica campista, ja va declarar pels abusos sexuals que presumptament va cometre Vicente Sanz, ex-director general de Canal 9, dels quals ella no en sabia res de res. Diversos testimonis no opinen igual, d’ací la seua cara de preocupació, captada per Fernando Bustamante al diari Levante. Un rostre que no variarà molt del que exhibirà el proper 23 de juliol, quan li toque declarar –com ahir va fer Motes– per la fallida de l’ens. Una altra foto per a l’àlbum més bonic del món.
