Alberto Fabra, majoria absoluta, per Víctor Maceda

21 juliol 2014 01:00h
Alberto Fabra.

Els populars valencians marxen de vacances amb la convicció que l’any vinent, quan arribe l’estiu, seran a l’oposició. El seu futur sembla escrit, però hauria estat un altre, molt més favorable pels seus interessos, si el president de la Generalitat no haguera adoptat l’estratègia conservadora que li dictaven els gens. En efecte, Alberto Fabra hauria guanyat les eleccions valencianes amb majoria absoluta si s’haguera mostrat valent, però va preferir conduir un cotxe avariat per una carretera pedregosa, per compte de canviar de vehicle i buscar un itinerari alternatiu.

Andalusia i Astúries van celebrar el 25 de març del 2012 els seus respectius comicis autonòmics. Tots els focus de la política espanyola estaven posats sobre les urnes andaluses, que segons les enquestes, podien acabar amb 29 anys consecutius de governs socialistes. Si les Corts s’hagueren dissolt anticipadament –una capacitat presidencial prevista a l'Estatut des de la reforma del 2006– i les eleccions valencianes hagueren coincidit amb les altres dues, la sensació que l’avançament era motivat per la corrupció hauria estat menys acusada. Fabra fins i tot podria haver-se refugiat sota l'elegant argument que volia que el ratificaren com a cap del Consell tots els ciutadans, no sols els companys de partit.

Francisco Camps acabava de ser declarat “no culpable” per un jurat popular, però el seu successor sabia del cert que el via crucis judicial no havia fet sinó començar, i que el periple seria llarg i penós. Va heretar un grup parlamentari amb 11 diputats imputats –un de cada cinc– que no tenien la més mínima intenció d’abandonar l’acta. Precisament, una manera de fer net era aquesta: decretar la fi de la legislatura i estrenar-ne una de nova amb les llistes polides. El pas pel TSJCV de Milagrosa Martínez, Angélica Such, Pedro Hernández Mateo, Luis Díaz Alperi, Sonia Castedo i companyia no hauria erosionat Fabra, pràcticament. “Són el passat, una etapa que el nostre partit ha deixat enrere, cosa que els valencians han sabut valorar a les urnes”, podria haver proclamat orgullós, sempre que algú li demanara per les causes judicials obertes. La línia roja, tan efectista com maligna, mai no hauria existit.

Segurament tampoc no hauríem vist el tancament de RTVV. Sense la pressió que l’ombra de la corrupció exerceix sobre qualsevol formació política, la presa de decisions acostuma a ser més encertada. En aquest sentit, la clausura de Canal 9 no sols ha evidenciat la situació de fallida tècnica en què es troba la Generalitat, sinó que ha fet perdre al PPCV –malgrat l’audiència escassa– un valuosíssim mecanisme de manipulació informativa. Amb el cap més serè i les Corts més calmades, Fabra hauria comptat fins 10 abans de desconnectar l'ens i encara el tindria a la seua disposició.

Però, per damunt de tot, la convocatòria anticipada d’eleccions hauria descol·locat l’oposició, que al març del 2012 es trobava en pitjors condicions que no ara: els socialistes valencians estaven dividits entre Jorge Alarte i Ximo Puig amb vista al seu congrés, que se celebrava per aquelles dates. A Compromís, el reglament de les primàries no passava de ser una quimera, i Enric Morera no estava tan predisposat com ara a cedir-li el lideratge de la candidatura a Mònica Oltra. A Esquerra Unida no havia emergit amb la força que ho ha fet més tard la figura del portaveu adjunt a l’hemicicle, Ignacio Blanco, i Podem era un fetus. Fecundat el 15 de maig del 2011, la criatura no ha vist la llum fins les europees d'enguany.

Amb un PP regenerat a temps, UPyD no hauria tingut problema a cedir-li els pocs escons que hauria necessitat per arrodonir –en cas de no haver-la aconseguida en solitari, allò més probable– la majoria absoluta. Mariano Rajoy acabava d’obtenir un resultat espectacular al País Valencià, Luis Bárcenas encara li enviava SMS al telèfon mòbil i la prima de risc no havia arribat a màxims històrics. La victòria dels populars hauria estat nítida i la veu del PPCV s’hauria escoltat amb molta més atenció a la Moncloa.

I com a premi final, Fabra hauria guanyat un any de vida. No hauria de convocar les eleccions valencianes pel maig del 2015, sinó que podria esperar fins un cop passades les espanyoles. Ara, al juliol del 2014, estaria travessant l’equador de la legislatura, per compte d’olorar-ne la fi. El PPCV s’hauria perpetuat a la Generalitat Valenciana com els socialistes a la Junta d'Andalusia, Fabra seria la Susana Díaz del PP i els populars andalusos el convidarien a sopars multitudinaris. La política és així.


 
next