Resulta que de sobte, vora un any després, Nuria Roca ha escrit al seu bloc personal que l’alcaldessa d’Alacant, Sonia Castedo, és una “xoriça sense pal·liatius”, una persona que li genera “vergonya”, a qui admet tenir-li “mania” i que ni tan sols no mereix el qualificatiu de “presumpta corrupta”. Segons assegura, la dirigent popular li fa “un mal irreparable a la democràcia”, un sistema polític que, en el cas valencià, ja fa alguns anys que no és ben bé l’ideal, tal com van deixar escrit Antoni Laguna, Francesc Andreu Martínez Gallego, José Antonio Piqueras i Antonio Alaminos a El secuestro de la democracia (Akal, 2011), un llibre en què l’efecte manipulador de Canal 9 apareix perfectament descrit.
Nuria Roca n’és ben conscient, perquè va presentar-hi els informatius. Sap del cert què s’hi coïa allà dins, però una síndrome d’Estocolm que a poc a poc comença a superar va mantenir-la en silenci, en un silenci monacal. De fet, l’any passat, en paral·lel a l’acte del Veles e Vents es gestava el procés d’externalització de RTVV, del qual anava a eixir-ne beneficiada: li havien reservat un espai a la nova graella del primer canal de la televisió pública, una de les raons que potser van impulsar-la a presentar un acte tan devaluat i polèmic com aquell, sense cap més partit assistent que el PPCV i amb uns exponents de la societat civil valenciana tan insignes com la també televisiva Cristina Tàrrega.
Amb la desaparició de RTVV, a Nuria Roca se li han obert els ulls i se li ha despertat l’olfacte. Ara sí que observa amb menyspreu el rastre tan miserable que ha deixat la corrupció autòctona –no només la de Castedo, hem de suposar– alhora que s’olora l’arribada d’una altra RTVV, impulsada per uns polítics que semblen esgotar els seus dies a l’oposició. Els mateixos polítics que porten diversos lustres denunciant continuadament la corrupció i el desgavell generalitzat a les principals institucions valencianes, sense l’altaveu de la televisió pagada per tots.
Haguera estat molt edificant que ja fa anys no únicament Nuria Roca, sinó tot un seguit de coneguts valencians –10, 50 o 100, residents dins i fora de les nostres fronteres– s’hagueren coordinat, s’hagueren decidit a fer un pas endavant i hagueren denunciat –per damunt dels interessos personals, de la por a ser repressaliats– la pèssima gestió dels conservadors i la mala imatge que exportàvem com a país. Un document per escrit o un vídeo, tant se val. Això hauria estat molt més representatiu –i més efectiu, electoralment– que tots els discursos de l’oposició a les Corts i que tots els reportatges crítics –tan lloables– d’algunes cadenes de televisió estatals. I no tan extemporani com atacar Castedo a finals del 2014, quan ja és un cadàver polític i fins i tot els seus –aquells que Nuria Roca va acompanyar amb un somriure d’orella a orella al Veles e Vents– se’n volen desfer.
