En total, 15 persones –15!– que d’aleshores ençà han abandonat la política activa o que –en el cas de Camps i Costa, els dos únics supervivents– són a punt de fer-ho com a conseqüència de l’aroma fètid que desprenen diverses causes relacionades amb la corrupció. Un selecte grup de dirigents alguns dels quals ja han sigut condemnats a presó –Blasco, Hernández Mateo i Fabra sènior– o s’han vist obligats –Campos– a pagar una multa expiatòria. Una crème de la crème socarrada a l’escalf del poder omnímode, després de tants anys de supèrbia i de sensació d’invulnerabilitat.
Quan Fabra va acceptar l’encàrrec de sanar el PPCV i de salvar el govern valencià, va assumir el risc que això comportava. Sabia del cert que es tractava d’un repte extraordinari, de vida o mort, en què es jugava la seua carrera política, però malgrat tot va decidir-se a fer aquell pas endavant. Va disfressar-se de cirurgià, va agafar el bisturí i va començar a operar, ni que fóra a poc a poc i amb les mans tremoloses. Tres anys més tard, de fet, la seua línia roja s’ha demostrat ben difusa: ha liquidat Alicia de Miguel per una imputació menor alhora que no ha evitat que Sonia Castedo, amb uns indicis delictius molt més sòlids, continue a l’alcaldia d’Alacant. Paral·lelament, s’ha enemistat amb el seu guardaespatlles polític, el vice-president José Ciscar, ha estat incapaç d’atraure el suport d’un pes pesant com Rita Barberà, i pitjor encara, la imatge del País Valencià com a paradís dels excessos en temps de bonança continua intacta. El canvi de paradigma que forçadament ha instaurat el president –adéu a la política de grans esdeveniments– no ha servit de res.
Envoltat de presumptes delinqüents, la seua imatge –empetitida de mena– ha quedat fatalment contaminada. Tampoc no li ha ajudat gens la manca d’ajuda de part de l’executiu de Mariano Rajoy –en matèria de finançament o d’inversions a través dels Pressupostos de l’Estat– ni les travetes que dia rere dia li han posat els seus enemics íntims del PPCV. Igual com ha succeït amb l’auxiliar d’infermeria Teresa Romero, la primera afectada pel virus de l’Ebola a Europa, el president de la Generalitat ara és presentat a l’opinió pública com el gran culpable de la desfeta electoral que les enquestes preveuen per als populars valencians, i els rumors fins i tot apunten que li busquen un substitut (o substituta) d’urgència. A ell també li preparen una incineració sense autòpsia.
Si finalment Fabra és apartat i arraconat a una nota a peu de pàgina de la història política valenciana, el calendari s’encarregarà d’erigir-lo màrtir. Al costat de Camps, Eduardo Zaplana i José Luis Olivas, els altres tres presidents del PPCV que de moment hi ha hagut, el seu nom suggeriria tot el contrari: l’etapa en què el partit va provar de porgar els seus pecats i de regenerar-se en el poder. Amb la perspectiva del temps, la gent es preguntaria per quin motiu Alberto Fabra no va tenir l’ocasió de defensar la seua gestió a les urnes. La resposta, potser la trobarien en la seua mesura de govern més impactant: la clausura de Canal 9. Sense l’escafandra i el vestit de protecció que era la televisió pública, el risc de resultar-ne infectat era elevadíssim.
