La imatge de Pablo Iglesias accedint a la plaça de bous de Vistalegre de Madrid amb motiu del primer congrés obert de Podem tenia un aire messiànic que ja li deu haver agradat al seu protagonista. La massa enfervorida, molts dels assistents fotografiant-lo amb el telèfon mòbil i aquella primera fila pràcticament copada per professors i investigadors de la facultat de Ciència Política de la Universitat Complutense, com si no hi haguera vida més enllà d’aquell campus, com si un moviment de tanta envergadura com aspira a ser Podem poguera quedar reduït a quatre noms, a poc més de quatre noms, eixits tots ells de les mateixes quatre parets.
Un messianisme que, d’altra banda, s’ha estès a la seua idea de partit polític: o la meua o cap altra. Un comportament que evoca el de “la casta” que vol rellevar. Així com Felipe González va dimitir de manera transitòria com a líder del PSOE després del turbulent congrés del 1979 –quan els delegats no acceptaren l’abandonament del marxisme en benefici de la socialdemocràcia– i així com José María Aznar va renunciar a la presidència del PP durant el congrés de Sevilla del 1990 –la carta de dimissió, Manuel Fraga va esgarrar-la en públic sota la famosa proclama de “ni tutelas ni tutías”–, Pablo Iglesias defensa el seu model de partit amb un argument purament personalista: sense aquesta estructura prefixada, se n’anirà cap a casa.

Podem fuig de l’etiqueta esquerra/dreta i camina cap a la “centralitat política”, un territori habitat per milions de descontents –ex-votants dels uns i dels altres– que poden donar-los la clau de la Moncloa. La resta, no els importa gens. Són el partit de moda i el partit a la contra, dos vectors que units, en una conjuntura tan volàtil com l’actual, són sinònim d’èxit. El dia a dia els aporta la benzina necessària per continuar amb aquest tacticisme conservador tan efectiu: les targetes black, més i més casos de corrupció, una crisi econòmica que s’eternitza o les errades dels partits que fins ara es consideraven majoritaris.

En aquest sentit, el mateix cap de setmana que Podem ha fet la seua assemblea fundacional, el PSPV-PSOE ha celebrat les eleccions primàries a les ciutats on dues persones o més volien ser candidats a l’alcaldia. La més important de totes, València, on finalment Joan Calabuig repetirà com a cap de llista, cosa que no passava des del 1987, quan Ricard Pérez Casado –com a primer edil– va encadenar dues eleccions seguides com a número 1 de la formació al cap i casal. Una circumstància gairebé inèdita que pot explicar-se per la lucidesa de l’aspirant o per l’atonia que regna al si del partit.

La sensació general, fins i tot entre la militància, és que Calabuig s’ha afermat al capdavant del PSPV local pel segon motiu: la desconnexió amb bona part de la ciutadania, la manca de vida a les agrupacions, el distanciament progressiu dels sectors més preparats de la ciutat, l’absència d’un projecte nítid i engrescador, l’aparició d’opcions més suggerents… El fet cert és que l’alcaldable dels socialistes valencians al principal municipi del país és una persona que no entusiasma els seus i que acumula un currículum que també és benzina per a Podem.

Director de serveis de Joventut i Esports de l’Ajuntament de València quan tenia 22 i 23 anys; diputat a les Corts valencianes dels 23 als 29; director de l’IVAJ dels 29 al 35; assessor del secretari general del PSPV dels 35 als 37; assessor del secretari federal d’Ocupació del PSOE dels 37 als 40, coordinador de la secretaria federal de Moviments Socials i ONG quan en tenia 41; novament assessor del secretari general del PSPV, dels 41 als 44; dels 44 als 48, eurodiputat; dels 48 als 51, diputat al Congrés, i des dels 51, portaveu dels socialistes al consistori. El 24 de maig del 2015, el dia de les eleccions, Calabuig complirà 55 anys, 33 dels quals dedicats a la vida política, per bé que únicament ha ostentat responsabilitats de govern en sis d’ells: els que va passar-se a l’IVAJ.

Comptat i debatut, resulta lògic que el candidat preferit de les enquestes siga “el candidat de Podem”, siga qui siga. Si Calabuig atresorara una experiència de govern reeixida o el seu discurs com a líder de l’oposició haguera calat entre la ciutadania, s’entendria aquesta reincidència. Amb el bagatge que presenta, però, és lògic que ni tan sols no haja estat capaç de mobilitzar els afiliats que van fer-lo candidat ara fa quatre anys. Li han donat suport bastants menys militants que no el 2011, però al capdavall, Calabuig és com Mahoma, sempre està present: si la muntanya no va cap a Mahoma, Mahoma va cap a la muntanya.

Comparteix

Icona de pantalla completa