José María Copete, el valencià que va obtenir més vots a les primàries europees de Podem, explica aquesta mateixa setmana en una conversa amb El Temps que, malgrat valorar la seua feina a l’oposició, Compromís és un d’aquells partits “amb discursos tradicionals, incapaços d’atreure el descontentament general”. Tot just “allò que li passa al PP, el PSOE i Esquerra Unida”. “Òbviament, no prendrem part de pactes cupulars negociats en despatxos tancats”, avisa Copete, que fuig del típic esquema de “coalició de partits”. “Si de cas, un projecte d’unitat popular, un espai ampli on tot ho decidesca la ciutadania i en què hi haja unes primàries obertes”, una fórmula que xoca de ple amb cap quota de cap tipus i amb la imatge dels representants de Compromís asseguts a taula una dia rere l’altre amb cara de pomes agres, a la recerca d’un acord sobre la manera d’escollir els candidats de les llistes.
Els estira-i-arronses entre ells, els recels continuats, la incapacitat de centrar tots els esforços en el discurs polític, han aturat un ascens que semblava imparable. Les enquestes de Metroscopia que cada Nou d’Octubre publica El País en són el millor termòmetre: 13,6% d’intenció de vot a la del 2012, 13,3% a la del 2013 i un 13% pelat a la d’enguany. En tots els casos, clarament per damunt del 7,1% obtingut a les eleccions del 2011, però alhora, clarament per davall de les expectatives creades.
Perquè, en efecte, el bipartidisme és tocat de mort, i Compromís no se n’ha sabut beneficiar. A les recents eleccions europees, la Primavera Europea que capitanejava va quedar en sisè lloc al País Valencià, per darrere dels “partits tradicionals” i de dos de més joves, UPyD i Podem. Ni la sòlida estructura municipal ni la presència a institucions com ara les Corts o el Congrés dels Diputats no van servir perquè Compromís superara Podem a casa seua. Van sonar totes les alarmes, però d’allò ja fa cinc mesos, i la tensió interna no ha fet sinó agreujar-se cada vegada més.
Com a solució d’emergència, Enric Morera, transvestit d’antisistema, ha proposat un acord amb la formació d’Iglesias, Juan Carlos Monedero, Íñigo Errejón i companyia, els quals potser desconeixen –o no– l’aliança estratègica que el Bloc va mantenir amb CiU durant tants anys. A més, ara resulta que Compromís no és la força nova, trencadora i presumptament regeneradora del País Valencià, sinó que ho és Podem, que a diferència seua, ha captat milers de votants del PP. Per si no n’hi havia prou, mentre Compromís s’ha passat més de la meitat de la legislatura pendent de l’hipotètic cara a cara entre Morera i Mònica Oltra, Esquerra Unida, sense fer tant de soroll, n’ha organitzat un altre de menys mediàtic però de més tangible: el que aquests dies fa rivalitzar Marga Sanz i Ignacio Blanco. Es poden dur a terme unes primàries sense haver de negociar-les eternament.
El procés que havia d’impulsar de manera definitiva Compromís ha esdevingut el seu fre. Després d’una cursa tan i tan esgotadora, res no tornarà a ser igual entre els seus components. Les imatges de joia compartida són història, s’ha demostrat que –com a qualsevol altre partit polític, i en aquest cas per triplicat, perquè en són tres i els adherits– hi planen uns vicis idèntics als de la resta. “Li diuen democràcia i no ho és”, clamaven els indignats del moviment 15-M, alguns dels quals van possibilitar l’entrada de Compromís a les Corts i uns quants ajuntaments, l’any 2011. Li diuen primàries però no ho són, venia a asseverar Ignasi Muñoz a la seua brillant columna de la setmana passada en aquest diari. Si es descuida una mica, la coalició que aspirava a erigir-se garant de la democràcia interna absoluta encara celebrarà les primàries en passar les eleccions. On són les primàries de Compromís? Com deia la samarreta que va popularitzar Oltra: Wanted, only alive.
