No els ha estat fàcil refer-se de tot allò, com al seu dia no va ser-ho refer-se de l’eixida de Nova Esquerra. L’any 2007 també s’havien quedat sense representació als ajuntaments de València i Alacant, i el 2008, per si no en tenien prou, van experimentar una altra desfeta significativa: el vot útil s’aliava amb José Luis Rodríguez Zapatero i els allunyava del Congrés dels Diputats, cosa que no els havia passsat des del 1986. Per acabar-ho d’adobar, Mònica Oltra, la seua Mònica Oltra, excel·lia com a diputada i feia reviscolar la marca Compromís, fins al punt de convertir-la en un emblema de la lluita contra la corrupció i en una garantia de regeneració democràtica. Tant el Bloc com Iniciativa pensaven canviar-ne la denominació amb vista al 2011, però les intervencions de la síndica del nou Compromís van prestigiar-la tant que van mantenir-la, finalment.
A poc a poc, Esquerra Unida també ha estat capaç de prestigiar la seua marca. Ho ha aconseguit amb la feina quotidiana i la convicció dipositada en els seus propis arguments, sense estridències ni havent de sobreactuar en excés. Han dut l’arquitecte Santiago Calatrava als tribunals de justícia, han explicat les vergonyes comptables de RTVV, han capitanejat la cerca i captura de Sonia Castedo i han destapat una part important del frau de Valmor, l’empresa que organitzava el gran premi de València de Fórmula 1. A més, sense presumir de ser nacionalistes valencians –la majoria d’afiliats i de votants no ho són– sempre fan referència al País Valencià, de manera exclusiva. Ni Comunitat ni terra ni territori ni qualsevol fórmula enrevesada que evite el cognom que duen a les sigles.
Les primàries que acaben de celebrar han confirmat la bona salut de la coalició. D’una banda, van pactar un reglament exemplar en un temps rècord, en què militants i simpatitzants escollien el cap de llista i en què tan sols els primers votaven la resta de membres de les tres candidatures, de manera oberta. De l’altra, l’enfrontament entre els dos principals referents de l’organització –la coordinadora general i sòlida síndica a les Corts, Marga Sanz, davant la revelació que ha estat el seu portaveu adjunt a la Cambra, Ignacio Blanco– s’ha basat en un debat sa i transparent, sense que hi surara cap suspicàcia. Un fair play que costa de veure en la política contemporània.
La victòria de l’independent Blanco i la d’Esther López Barceló –adscrita al Partit Comunista del País Valencià, però sense la simpatia de la direcció liderada per Javier Parra– a la circumscripció d’Alacant evidencia, per últim, que les majories –ni que es tracte de majories minoritàries, com la del PCPV al si d’EUPV– no sempre imposen els seus candidats i que és possible arredonir unes llistes plurals sense establir-hi quotes. La militància d’EUPV –inclosa la del PCPV– s’ha manifestat en llibertat i ha optat per un rejoveniment dels seus candidats que comportarà una renovació del discurs. Un discurs que sintonitza amb el d’Alberto Garzón al Congrés dels Diputats, amb el de Tania Sánchez Melero a l’Assemblea de Madrid i amb el de Yolanda Díaz a Galícia. Un discurs més actual, necessari per tal de contrarrestar l’ascens imparable de Podem al País Valencià, que de nou situa EUPV en una situació difícil. Evolucionant del roig a Blanco, Esquerra Unida prova de sobreviure a la seua penúltima amenaça.
