Hi hagué un temps, quan Unió Valenciana tenia constants vitals, en què les comarques meridionals eren les menys escorades a la dreta. Els anys vuitanta i primers noranta, tot just abans que la dèria urbanística arribara i canviara de dalt a baix no sols el paisatge, sinó també la mentalitat de la gent. Uns anys en què els socialistes governaven la majoria d’ajuntaments importants (no van perdre Alacant fins el 1995, quan els populars ja manaven a València i Castelló de la Plana), en què Esquerra Unida exhibia la seua força al Vinalopó i en què la Unitat del Poble Valencià tenia a la Marina un dels seus principals feus.
Ara la situació és radicalment diferent. Alacant, la circumscripció alacantina, és el punt fort del centre-dreta en general. El PPCV perd menys vots que a la resta del país i les formacions del seu espectre, sobretot UPyD i Ciutadans, demostren tenir més múscul que cap al nord. És l’àrea on el discurs espanyolista i transvasista dels conservadors ha guanyat un major nombre de seguidors, i per raons òbvies, allà on el mecanisme de la por (“que vénen els catalanistes, un tripartit com el de Catalunya!”) pot aconseguir més adeptes.
Davant l’espectacle vergonyós de Sonia Castedo a Alacant, el PSPV-PSOE n’ofereix un de menys mediàtic però igualment penós. Ángel Franco, el sancta sanctorum del socialisme local, acaba de demanar la baixa per no ferir més un partit que ha controlat amb mà de ferro durant vora 30 anys. La seua implicació en el cas Rabassa, la seua connivència amb l’empresari Enrique Ortiz, ha deixat la sensació que la submissió als dictats del constructor i contractista era compartida pels dos principals partits. L’obertura d’expedients als regidors crítics amb Franco per part del secretari general de l’agrupació municipal i alcaldable, Gabriel Echávarri, no contribueix a transmetre un canvi de rumb.
A Elx, on l’equip de govern de la popular Mercedes Alonso ha patit diverses baixes, la divisió interna al PSPV també és important, i a Benidorm, les possibilitats d’Agustín Navarro de repetir a l’alcaldia semblen remotes: conjuntament amb Borriana, va ser l’única ciutat valenciana de les 101 que superen els 10.000 habitants en què el bloc dretà va millorar a les eleccions europees els seus resultats en relació a les autonòmiques del 2011. El panorama no és gaire més engrescador a Oriola o Torrevella, ni tampoc a Santa Pola o Crevillent.
Pel que respecta a Compromís, l’allargament de la negociació del reglament de primàries els ha afectat sobretot ací, on tenen més terreny a conquerir. Ja fa mesos que Mònica Oltra hauria d’estar recorrent cada pam de la circumscripció, atès que es tracta de la més esquiva, electoralment parlant. Per contra, el procés d’elecció de candidats no arribarà fins el mes de gener, i no serà plàcid: la lluita entre Rafa Climent, Mireia Mollà i Josep Nadal es preveu aferrissada i pot comportar tensions importants, amb les conseqüències que això tindria poques setmanes després, a l’hora de demanar el vot per la candidatura completa. Amb els baixos nivells de suport a l’Alacantí, el Baix Vinalopó i el Baix Segura, on voten un milió de persones, Compromís difícilment podrà superar el 12% o 13% dels sufragis.
En el cas d’Esquerra Unida, la designació d’Esther López Barceló com a cap de llista de la demarcació no ha estat exempta de rivalitat: s’hi van presentar tres candidatures, més que a València i Castelló, i la formació continua sense esma als principals municipis del Baix Segura i de la Marina, on és del tot irrellevant. A Alcoi, un dels seus bastions, assaja una sort de coalició oberta que ha captat l’atenció del col·lectius diversos i que podria tenir una independent com a cara visible. Un projecte il·lusionant, d’ampli abast, que potser hauria d’estendre’s a uns altres indrets. I és que el 2015 cada papereta dipositada a les urnes d’aquesta demarcació serà clau, i cada vot local, ja se sap, n’arrossega un d’autonòmic.
