El Compromís resultant aplegava dues ànimes oposades: els uns, venien de fer-se fotos amb Jordi Pujol i Artur Mas, i els altres, amb Julio Anguita i Gaspar Llamazares. L’oli mesclat amb l’aigua. L’aigua mesclada amb l’oli. Però de sobte Mònica Oltra va explotar, igual com Lionel Messi va explotar al seu dia, i cada intervenció superava l’anterior. A tothom li va quedar clar que sobre ella es podia edificar un equip molt fort: l’estructura municipal del Bloc, amb 300 regidors, aconseguia per fi un lideratge potent, capaç de captar els milers de descontents amb el PSPV-PSOE. La cosa prometia.
Però els equilibris interns –les quotes, novament– van relegar Oltra a la banqueta, i és per això que des del 23 de desembre del 2009 –mitja legislatura ella, mitja legislatura ell– Enric Morera oficia com a síndic parlamentari. Era com si Messi fóra reserva, com si Messi duguera cinc anys a la banqueta. De fet, el partit més important de la història recent de Compromís, el de les eleccions valencianes del 22 de maig del 2011, van disputar-lo sense Oltra com a titular. Les quotes, una altra vegada.
Més enllà quines han de ser les seues cares visibles, Compromís arrossega tot de debats soterrats ben incòmodes: no saben com dir-li al País Valencià –en qualsevol cas, en els discursos públics tendeixen a bandejar aquesta forma– ni s’avenen a acordar una postura unívoca en qüestions com el parany o els bous al carrer. I per si no n’hi havia prou, Oltra recorda a cada poc que, de nacionalista, no se’n sent. Heus ací les dues ànimes en estat pur.
Quan Compromís creixia i creixia a cada enquesta, tot semblaven flors i violes. Eren els temps en què asseguraven que només ells representaven la democràcia plena i que les seues primàries serien les millors possibles, les més obertes i participatives. Van arribar a dir que el Morera-Oltra seria l’Obama-Clinton valencià, però a l’hora de la veritat, no han estat capaços de pactar les diferències i no han volgut –quelcom de molt greu– resoldre-les per la via democràtica que havien anunciat. A la fi, les primàries de Compromís han passat a ser la riota general, i portes endins, un plor silenciós, l’assumpció de la convivència frustrada i el “som com la resta”. Una immensa sensació de trencament i la certesa absoluta que res no tornarà a ser com abans. Mai.
Podem ha posat Compromís davant el seu espill. Compromís volia ser Podem, i és quan s’hi emmiralla, que hi detecta les mancances. Que Podem ocupe el centre del debat polític no els afavoreix gens, perquè la comparació els aborrona. Les primàries de Podem són les que molts pensaven que faria Compromís, fins que les quotes –ai, les quotes!– les han deixades en un succedani barat. L’única quota que tothom accepta és la de gènere, i encara com. La resta, són més pròpies de la casta.
Compromís té quatre potes, insisteixen a dir, però en realitat és un monocicle: la roda és el Bloc, i Iniciativa, els Verds i els adherits no passen de ser els pedals i el selló. És clar que sense ells la roda no caminaria, però ningú no dubta que, en solitari, la roda tindria bastants més possibilitats de moure’s que no la resta d’elements per separat. Si els altres tres integrants encara no han persuadit el Bloc de la necessitat d’elaborar unes llistes plurals, ni que això pervertesca les primàries, ha arribat l’hora d’acceptar un model més genuí, en què la majoria impose els seus candidats preferits, siguen quins siguen. La democràcia és això: els socialistes espanyols van poder virar cap a l’esquerra amb José Antonio Pérez Tapias i van decidir-se pel moderat Pedro Sánchez, i Esquerra Unida, al País Valencià, acaba d’escollir Ignacio Blanco en detriment de Marga Sanz, que era la líder de la formació clarament majoritària al si de la coalició. Sí, sí, sí, a la democràcia ja passa això: no sempre guanya qui té un partit més gran al darrere, sinó qui la gent tria.
Per tal de sobreviure, Compromís ha d’afanyar-se a dissoldre’s en una única formació –ni Bloc, ni Iniciativa, ni Verds ni adherits, ni tampoc una federació– i entregar les quotes. Unes quotes que, després d’un any i escaig sense haver pogut consensuar, s’han convertit en una llosa que els impedeix de créixer electoralment. Han de començar de zero i fer-ho ja: som a 24 de novembre i les eleccions són el 24 de maig. Queden tot just sis mesos. El part serà prematur, però poden salvar-li la vida a la criatura.
