Però resulta que l’efecte Podem ha derivat en el defecte Podem, si atenem a la tossuderia dels fets. El partit que havia de construir-se de baix cap a dalt, que havia d’erigir-se com a exemple de democràcia interna i passar a ser l’enveja de tothom, en ben poc temps, en uns tan sols un semestre, ha acabat convertit en un partit convencional d’estructura piramidal. I és així com el faraó ho controla tot des de la seua talaia, sense deixar-hi cap serrell sense pentinar.
El procés d’elecció de consells ciutadans municipals ha palesat les incongruències de Podem. Les candidatures Clar que Podem, avalades per Iglesias i la plèiade de companys fundacionals -Íñigo Errejón, Juan Carlos Monedero, Carolina Bescansa i Luis Alegre, els Beatles que interpreten la seua partitura-, s’han convertit en la veu de l’amo, igual com els socialistes o els comunistes sempre han tingut les seues llistes oficialistes. Fins i tot com al PP, en què el dit del president guia el rumb de la formació.
Què diferencia Podem de la resta, doncs? La validació de la direcció per part de tota la militància? Podríem convenir que sí, si no fóra per la influència totèmica que exerceix Iglesias sobre l’organització i perquè la votació s’efectua amb llistes predefinides que acostumen a votar-se en la seua totalitat. De fet, amb vista a la imminent elecció dels òrgans autonòmics, allà on té complicat d’afermar el seu poder Iglesias ha optat per pactar-ne la candidatura. A l’Aragó ja dissenyen una llista cremallera -crític, oficialista, crític, oficialista- encapçalada per Pablo Echenique, mentre a Andalusia han cedit tot el protagonisme a l’anticapitalista Teresa Rodríguez.
No és el cas del País Valencià, on els intents de fer pinya han caigut en sac foradat. De tots els Podem de l’Estat, el valencià és segurament el més bulliciós. Els díscols preparen una llista pròpia que ha despertat la simpatia de gent molt diversa, de cap a cap del territori, i que ben bé podria donar la sorpresa. En algunes de les grans ciutats on competien dues candidatures ja s’ha percebut el desig de revolta. Els cercles es neguen a acatar el partit uniforme i fortament jerarquitzat que habita al cap quadrat d’Iglesias. L’acte multitudinari previst pel 25 de gener a València serà la seua ocasió d’arrossegar les masses del seu costat. N’hi ha, però, que no descarten xiulits per la seua manera de tutelar la implantació de Podem. Consideren que l’esperit inicial ha quedat soterrat en benefici d’un pretès pragmatisme, impensable fa no gaire.
No són els cercles, des de l’àmbit local, els que han elevat la proposta dels possibles noms que haurien d’integrar la direcció valenciana, sinó que ha estat Ángela Ballester, la valenciana de més pes de la direcció estatal designada per Iglesias, qui ha fet una tria de noms -a través de trucades telefòniques, com s’ha comunicat sempre els noms dels guanyadors dels concursos televisius- per tal d’oferir-los de formar part del selecte grup d’elegits que comandaran la nau de Podem al País Valencià. És com si Mariano Rajoy delegara en Rita Barberà la confecció del màxim òrgan de direcció del PPCV o com si Pedro Sánchez encomanara aquesta tasca a Carmen Montón, amb la certesa que els afiliats ratificaran després la llista escollida. Unes formes més pròpies de la vella política que no de la nova que teòricament propugnava la formació violeta.
Alerta amb Podem País Valencià, per tant. No tenen clar quin cognom adoptaran definitivament i mantenen diferències importants sobre el model de partit. El caïnisme que ha caracteritzat el PSPV-PSOE al llarg de la travessa pel desert opositor pot reproduir-se en aquesta formació de nova planta. Alerta, no siga cas que Pablo Iglesias siga cremat a València com un ninot abans no arriben les Falles. Com un ninot disfressat de faraó.
