Diari La Veu del País Valencià
Copete com a exemple de Podem
La fotografia és d’abril del 2014, quan Podem acabava de celebrar les primàries per escollir els seus candidats a les eleccions europees i preparava l’assalt a les urnes. En primer terme s’hi distingeix Pablo Iglesias, i al voltant seu, d’esquerra a dreta, Teresa Rodríguez, Miguel Urbán i Pablo Echenique. En segon plànol hi ha Isabel Serra, i darrere d’ella es troba ell: José María Copete.

José María Copete va nàixer fa 45 anys a Vianos, un petit poble d’Albacete. No tenia ni 18 mesos quan va emigrar amb els pares a Burjassot, i d’allà, cap a Alacant, on resideix des dels 3 anys. Va estudiar Sociologia a la Universitat d’Alacant i Antropologia a la de Belfast, però per damunt de tot, ha dedicat la seua vida a la defensa dels més febles. Educador social al conflictiu barri de Montoto de la seua ciutat; a un centre de menors d’Elx; al campament de refugiats d’Al-Iarmuk, a Síria, i de tornada a Alacant, referent de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Amb uns altres membres de la PAH, va passar-se 75 dies acampat a la porta de la seu de Bankia que hi ha al davant de la Diputació, i és així com van aturar prop de 600 desnonaments. Inquiet de mena, Copete no va tenir l’assignatura de valencià fins a primer de BUP, però el parla a la perfecció. És un exemple d’estima al país en un dels seus racons més difícils.

José María Copete va participar activament en el moviment del 15M i va considerar que Podem era qui més bé encarnava aquell esperit. Va presentar-se a les seues primàries i van escollir-lo al número 17. “El primer catalanoparlant de la llista”, tal com li agrada dir. D’aleshores ençà ha participat a tots els grans actes de la formació, ni que fóra amb un desencís creixent. L’empoderament popular i la participació ciutadana, els valors que van seduir-lo, jauen subjugats en benefici del pragmatisme de la política convencional.

A José María Copete un dia el van telefonar per oferir-li un lloc a la direcció del País Valencià –l’anomenat consell ciutadà autonòmic– però va desestimar-ho de seguida i va posar-se treballar per confeccionar una proposta coral que responguera al que ell tenia clar que havia de ser –i no acaba de ser– Podem. Van oferir-li un lloc igual com a una altra gent del PP i al PSOE els n’han ofert tantes altres vegades. Com sempre s’ha fet a la vella política i com teòricament no havia de passar a la nova.

José María Copete i els qui pensaven com ell disposaven de poc marge de temps, però malgrat això, han estat capaços de confeccionar una llista elaborada pels cercles, amb 12 caucus celebrats de cap a cap del país que evoquen les primàries nord-americanes però que sobretot responen a l’objectiu iniciàtic de Podem: posar la política al servei de les persones.

José María Copete no és l’únic descontent amb les maneres de Podem. De fet, la foto d’abril del 2014 és un cant al descontentament. L’eurodiputada Teresa Rodríguez, candidata a Andalusia malgrat la resignació d’Iglesias. El també eurodiputat Pablo Echenique, més que probable candidat a Aragó tot i la disconformitat d’Iglesias. Miguel Urbán i Isabel Serra, a la llista que competeix a Madrid contra l’encapçalada per Luis Alegre, l’aposta indissimulada d’Iglesias. I Copete mateix, en dura disputa amb Antonio Montiel, el candidat oficialista al País Valencià. Les cinc persones que acompanyen Iglesias a la instantània discrepen obertament amb la manera de guiar l’organització. Potser no són ells, els qui s’han separat del que presumiblement havia de ser Podem. Potser és Podem, qui s’ha allunyat de la seua raó fundacional. Fins el dia 13 tothom qui vulga decidirà si, efectivament, Iglesias ha de prendre’n bona nota.

Comparteix

Icona de pantalla completa