És clar que el Compromís del 2015 no és la UPV del 1987 o el Bloc del 2007, que es quedaven a les portes de les Corts i es morien de ganes de pactar amb qui fóra. Però precisament per això, pel perfil inclusiu de què tant presumeix la coalició, que aixopluga gent de procedència molt i molt diversa, sobta la renúncia a incloure-hi Esquerra, una força nítidament nacionalista. Tant com ho puga ser el Bloc, i sens dubte, bastant més que no unes altres amb les quals Compromís va anar de bracet a les eleccions europees de l’any passat. O és que l’“estricta obediència valenciana” que proclama Compromís s’adiu a Equo, una força radicada a Madrid i amb “reserva de pluralitat” a les seues primàries, però no a ERPV?
Les veus que se n’oposen, argumenten l’excessiva radicalitat que potser comportaria per a la imatge de Compromís, els atacs furibunds que plourien per la dreta i la percepció que Esquerra, en definitiva, resta més que no la desena de milers de vots que com a molt aportaria. Càlculs electorals a banda, no resulta del tot lògic que Esquerra demane d’accedir a la candidatura –lluny dels llocs d’eixida, al terç final de la llista– amb la intenció de generar sinergies que a mitjà termini desemboquen en una confluència en forma de federació o del que siga, i que des de Compromís se’ls barre el pas, sobretot quan aquesta confluència ja ha estat possible a municipis del Baix Maestrat, la Ribera o la Safor. Curiosament, comarques on la llengua pròpia és ben viva, així com el sentiment identitari valencià, en contraposició a les zones urbanes on Compromís té dipositades moltes de les seues expectatives de creixement.
Més que Consum, que et fa cooperativista així que demanes el carnet de soci per obtenir-hi descomptes, Compromís ha actuat en relació a Esquerra com ho faria Mercadona, una empresa familiar, propietat d’uns pocs, que es mostren contraris a ampliar-ne els inversors. Aquesta actitud crida especialment l’atenció en una conjuntura històrica com l’actual, amb unes eleccions tan decisives a la vora. Unes eleccions que, en el cas valencià, no sols dibuixaran la línia que separa la casta de la renovació, sinó també, la que separa aquells que aposten indissimuladament pel País Valencià dels que ho fan amb la boca petita, més pendents dels equilibris estatals que no del valencians.
