La travessa pel desert del socialisme valencià ha estat molt dura. De fet, en cas de recuperar el poder, és probable que ho faça amb el pitjor resultat de la seua història: una vintena de diputats. Un partit que els anys vuitanta en tenia més de 45 –quan se n’escollien 89 i no 99, com ara– i que ara en té 33, de ben segur que signaria obtenir-ne 25, un de cada quatre dels que seuen a l’hemicicle valencià. Unes estretors inèdites que, de qualsevol manera, serien més agudes sense la feina persistent d’un seguit de diputats que al llarg de la legislatura han demostrat la seua vàlua. Sense ells, algunes de les actituds desvergonyides del govern valencià haurien passat completament desapercebudes, incloent-hi diversos episodis –bastant greus– de corrupció. Sense ells, tindríem un País Valencià encara més pervertit.
Fins ara, la decisió de col·locar independents a les llistes dels partits polítics no sols es fonamentava en la seua experiència professional, sinó sobretot, en el seu grau de popularitat. Un independent que no és conegut, l’activitat del qual no ha tingut una destacada transcendència pública, no passarà de ser un nom més a la candidatura socialista. Tan desconegut –o fins i tot més– com puguen ser-ho la majoria de diputats que avui poblen els bancs socialistes, i per contra, amb un menor coneixement de l’activitat parlamentària. Un requisit que gairebé hauria de ser sine qua non a les Corts que s’acosten, enormement fragmentades i en què caldrà pactar-ho tot. I tot vol dir tot.
Més enllà de Fernando García Delgado, no hi ha cap cara realment coneguda, entre els independents escollits per Puig. Tampoc no hi ha un nom de l’autoritat d’Adela Cortina o Javier de Lucas, per posar dos exemples. Una persona que de debò estiga en condicions de revolucionar la política des de dins, que connecte aquesta activitat amb l’ètica. Algú que puga competir cara a cara amb els altres candidats per València: Alberto Fabra, Mónica Oltra, Ignacio Blanco, Carolina Punset i, previsiblement, Antonio Montiel i Toni Cantó. Rivals d’una alçada considerable, als quals el principal partit de l’actual oposició hauria d’haver contraposat, també, una persona d’una talla reconeguda.
Potser Mira, Delgado, Alcón o Pérez Solano esdevindran uns polítics de primer nivell, tal com ja ho són Julián López Milla, Eva Martínez, Josep Moreno, Rafa Rubio, Francesc Signes o Clara Tirado, alguns dels quals, no obstant això, no continuaran a l’escó malgrat haver estat peces angulars de l’actual grup parlamentari socialista. Les previsions demoscòpiques indiquen que no hi cabien tots, però igual com a la guerra el general s’enduu els seus millors guerrers, amb vista a la legislatura vinent, Ximo Puig, alliberat de complexos i de caïnisme, hauria d’haver seleccionat els seus valors més segurs. Com ha fet amb Manuel Mata… Encara que després d’analitzar segons quines enquestes de les que té a taula, potser se’n penedesca de no haver-lo enviat a una altra batalla: la de la ciutat de València.
