L’elecció de les 17 direccions autonòmiques i dels candidats als comicis andalusos i a les 13 comunitats que renovaran els seus parlaments el 24 de maig n’ha qüestionat la fortalesa i, sobretot, la regeneració que pretesament aportava. A les primàries del País Valencià, dels 42.541 inscrits que Podem diu tenir, tan sols n’han participat 7.363. Menys del 20%, un desinterès impropi en una formació acabada de nàixer i que presumeix de ser la més democràtica. Dos mesos abans, en el procés de designació del consell ciutadà autonòmic, van ser-ne 8.352 sobre 40.370 inscrits.
Antonio Montiel va fer-se amb la secretària general gràcies a 4.095 sufragis, i tan sols va sumar-ne un d’afegit, en la seua cursa cap a la candidatura a la presidència de la Generalitat: 4.096. El referent de Podem al País Valencià només ha rebut el vot d’una de cada deu persones apuntades al partit. No, no és per llançar-hi coets. O què diríem si a Ximo Puig únicament l’hagueren escollit 1.600 dels 16.000 militants socialistes? I si a Mónica Oltra l’hagueren designada candidata a la presidència 1.000 dels 10.000 afiliats i simpatitzants que compta la seua coalició? Ningú no intueix un escenari així al PSPV-PSOE ni a Compomís, però Podem, mentrestant, encara alliçona tothom sobre l’exemplaritat de la seua democràcia interna, amb una paradoxal superioritat moral.
Una democràcia relativa, però, perquè així com mai no vam veure José Luis Rodríguez Zapatero o Alfredo Pérez Rubalcaba donant suport a cap aspirant a la secretaria general del PSPV en concret, sí que hem vist Pablo Iglesias i Íñigo Errejón demanar el vot per a Clar que Podem, que al País Valencià encapçalava Montiel. Errejón fins i tot va protagonitzar un míting de la candidatura en qüestió al teatre Olympia de València la vespra de l’inici de les votacions, un gest inaudit en un procés que hauria d’haver-se caracteritzat per l’equanimitat de la direcció estatal. O és lògic que aquesta no actue amb imparcialitat, per molt evidents que puguen ser les seues preferències?
Malgrat que les llistes que optaven al consell ciutadà de Podem i a integrar la candidatura a les Corts eren obertes, el més natural era –com així ha estat– que els partidaris de Clar que Podem, arrossegats per la potència mediàtica dels seus referents estatals, votaren tots i cadascun dels noms que presentava, seguint l’ordre indicat. Quan els defensors de candidatures alternatives –els “crítics”, que van plantejar una llista unitària que fou desestimada– han decidit votar alguns dels noms de la candidatura oficialista, tots aquests noms han escalat posicions i –oh, sorpresa!– han acabat situats en llocs d’eixida.
Com a solució, Montiel i els seus han convidat a renunciar-hi a alguns dels sobtats diputats in pectore, a fi de situar-hi aquells que havien previst en posicions més privilegiades. En certa mesura, les primàries han acabat sent secundàries, tot i que Montiel va garantir que Podem en faria unes “de veritat, no com les de Compromís”. El fet cert és que a Compromís les quotes estaven clares des de bon començament i que no hi havia llistes liderades per ningú, sinó que tothom partia en igualtat de condicions. A Podem, per contra, els membres de la candidatura assenyalada pel dit d’Iglesias partien amb un avantatge considerable.
La menor influència –i activitat– dels cercles, que en teoria eren el fonament del partit; la imposició estatal de no presentar-se amb la marca pròpia a les eleccions municipals; la insistència a no proclamar-se ni de dretes ni d’esquerres; els dubtes respecte la investidura de Susana Díaz a Andalusia i els nervis per l’ascens de Ciutadans, que els afecta de ple en tant que divideix el vot de càstig al bipartidisme, són uns altres símptomes del desvirtuament del projecte inicial de Podem. Si de cas continua dreta la seua identificació amb la Veneçuela chavista, amb uns lligams econòmics i sentimentals que cada vegada els passen més factura.
Una desorientació general que, en el cas valencià, els ha dut a esborrar el cognom. Podem País Valencià no sabia si anomenar-se Podem País Valencià o Podem Comunitat Valenciana, i de moment han passat a ser Podem/Podemos. Si continua la seua involució i l’anhel autocentrador, no és descartable que la nova política ens ofrene una altra demostració de classicisme: per què no Podem Regne de València?
