Tant se val que l’alcaldessa Rita Barberà haja advertit que Ciutadans “vol governar-nos des de Barcelona”, que segons ella, seria “la pitjor cosa que li podria passar als valencians”, o que la número dos del PPCV, Isabel Bonig, haja alertat que els de Rivera “volen nomenar l’alcalde de València de Barcelona estant”. Tot plegat denota la pèssima situació en què es troba el partit, la desorientació que hi regna i que els aïlla de la realitat.
És evident que Ciutadans va nàixer a Barcelona, on disposa de la seua seu i del seu principal braç institucional (els nou diputats del Parlament), però ningú –i ningú vol dir ningú– no la considera una formació de tall catalanista, capaç de qüestionar l’actual model d’estat. I en el cas concret del País Valencià, amarats d’un blaverisme antropològic, alguns dels seus membres fins i tot han demanat la dissolució de l’AVL, una institució de la Generalitat Valenciana que el PP ara ha marginat, però que va crear en temps d’Eduardo Zaplana, quan el president valencià i el seu homòleg català, Jordi Pujol, mantenien una relació cordial.
El mateix Jordi Pujol que va donar suport a José María Aznar durant la seua primera legislatura com a president espanyol, el mateix Jordi Pujol que va poder governar Catalunya en minoria –del 1995 al 2003– gràcies als vots dels disciplinadíssims diputats del PP. Fet i fet, l’aparició de Ciutadans es remunta a aquella època, quan la dreta mediàtica de l’Estat va considerar que els conservadors actuaven més com a crossa que no com a contrapès del nacionalisme català.
Quina por pot generar Rivera a la societat valenciana, per tant? Si són precisament ells, els diputats de Ciutadans, els que han plantat cara de manera més nítida al sobiranisme català. Si han estat ells, amb l’espectacular resultat que hi han obtingut, l’autèntica revelació dels comicis andalusos en detriment de Podem. Si seran ells, els qui tindran la clau de la governabilitat a molts indrets de l’Estat. Si a la tardor seran novament ells, els qui s’erigiran com la força més votada a Catalunya, de totes les que defensen la pertinença a Espanya… Quina temença pot provocar tot això entre els potencials votants del PP?
Així com UPyD va irrompre com a moviment de repulsa al nacionalisme basc, Ciutadans és una resposta en clau espanyola –espanyolista– a un PP decadent i a allò que determinats mitjans de comunicació han qualificat d’“órdago nacionalista catalán”, bastant més preocupant que no el que al seu dia van liderar Juan José Ibarretxe i Arnaldo Otegi. I el PP valencià, que s’ha passat la vida esbombant la mentida que el llop català se’ns volia menjar, ara observa atònit que l’autèntic llop català no porta cap bandera de quatre barres, sinó que vesteix un color taronja que resulta molt suggeridor a ulls dels valencians. Ara va de bo, però per molt que cride, al PPCV ja no li faran cas. De tant de repetir que el perill venia del nord, ja no se’l creu ningú.
