Sense Canal 9

Si l’esquerra guanya les eleccions valencianes de diumenge, en bona mesura serà per la no existència de Canal 9. Davant un escenari tan ajustat com el que apunten la majoria d’enquestes, sembla evident que, si encara hi ha emoció pel resultat final, és precisament gràcies al tancament de RTVV. La manipulació informativa desbocada de Canal 9 li hauria aportat al PPCV alguns milers de vots molt i molt valuosos. Perquè és cert que, d’audiència, la televisió dels valencians en tenia poca, però també ho és que els informatius figuraven entre els espais més vistos i incidien sobre l’opinió de desenes de milers de persones que, al seu torn, exercien la seua influència sobre moltes altres. Al capdavall, es tractava d’una mena de gabinet de premsa de 1.700 persones al servei exclusiu dels populars i pagat amb diners públics. Era el canal que encarnava la cosmovisió del PPCV i la insuflava a la societat.

Resulta trist, però l’exigència d’uns mitjans públics de qualitat i en la llengua pròpia no és una de les principals reivindicacions dels ciutadans valencians. Fa 18 mesos que viuen sense i no els troben a faltar especialment. Si de cas enyoren Canal 9 a les poblacions mitjanes i menudes on no arribava cap altra càmera de televisió. De fet, l’oratge, els esports i espais de producció pròpia com ara L’Alqueria Blanca n’eren l’ham, i els telespectadors, els peixets que hi picaven i s’empassaven la propaganda infame que hi anava adherida.

Si aquest diumenge l’erosió electoral del PPCV fóra molt superior a la del PP madrileny, extremeny, càntabre, castellano-lleonès o manxec, es podrà concloure que hi havia una relació causa-efecte entre Canal 9 i les victòries abassegadores de Zaplana i Camps, i que sense l’altaveu del catecisme propi que representava la televisió pública, Fabra ha trobat grans dificultats a l’hora de contrarestar les crítiques de l’oposició i d’imposar el seu discurs, ja siga sobre la política hídrica, la corrupció o el marc identitari, tres matèries en què, per acció o per omissió, Canal 9 sempre marcava la pauta.

Comptat i debatut, sobta l’aferrissada defensa d’alguns partits –i sobretot, de segons quins polítics– per tal de reviscolar l’antiga RTVV, readmetre’n els treballadors i presentar un altre ERO, com si l’anterior televisió fóra l’única possible. És necessari recuperar-la en passar eleccions? Més del 70% dels 1.600 acomiadats van signar l’extinció de l’empresa –en unes condicions bastant més avantatjoses que la de la majoria de treballadors afectats per exepedients d’ocupació– amb el vist-i-plau dels principals sindicats de l’ens.

Crida l’atenció aquest suport entusiasta si atenem el timidíssim rebuig a la línia informativa de Canal 9 i Ràdio Nou al llarg de tants anys per part de la mateixa plantilla. Al seu dia, periodistes d’uns altres mitjans –privats– que van acudir a cobrir les concentracions contra la censura informativa organitzades davant el centre de producció de Burjassot, van acabar agafant la pancarta de bracet dels pocs treballadors que s’hi havien aplegat. No n’eren suficients per sostenir-la.

La intenció de retrotraure RTVV a la situació laboral prèvia al 29 de novembre del 2013 per comptes de crear-ne una de nova pot resultar romàntica per alguns –no tots– polítics de l’oposició, però és profundament injusta amb les noves generacions de periodistes, guionistes i tècnics que cada any ixen de les diverses facultats del nostre país, que haurien de tenir l’oportunitat d’accedir-hi en igualtat de condicions. En realitat, l’ERO signat pels ex-treballadors els reconeix aquesta experiència, que els faria acarar el procés de selecció –com el del 1989, que han disfressat d’oposicions– amb més opcions de resultar-ne escollits. La proposta aprovada per la Unió de Periodistes també valora la trajectòria anterior. Potser semblar el contrari, però malgrat tot, haver treballat a l’antiga RTVV és un mèrit, no un demèrit.

Fins que José Ciscar no va comunicar el primer ERO i fins que Alberto Fabra no va donar l’ordre de tancar RTVV, no vam veure els treballadors de RTVV ocupant cap plató, com a mostra de repulsa. Ja els havíem vist manifestar-se quan Eduardo Zaplana va fer un intent privatitzador, i aquests dies observem com un grupet d’ells sovinteja mítings i mercats municipals. Un comportament legítim, en contra del tancament de l’ens, que contrasta amb la poca rebel·lia que van demostrar davant l’aparell de propaganda massiva que eren Canal 9 i Ràdio Nou, l’única font d’informació propera per a molts valencians. Els crits de “no teniu vergonya” o “sou uns lladres” no vam escoltar-los mai a cap acte del PP, i els ciutadans que gosaven trencar l’ordre establert –com aquella notícia en directe, des de Sueca, en què una jove exhibia un cartell de “Sí a TV3”– de seguida quedaven fora de plànol o provocaven el tall immediat de l’emissió. Canal 9 era una màquina perfectament greixada, sense gaire espai per la discrepància.

>

La discrepància és un dret fonamental a qualsevol democràcia, i uns mitjans públics plurals que puguen canalitzar-la, també. Per això no és casual que el PP es trobe contra les cordes tot just ara, quan, entre d’altres coses, ha deixat de disposar del mecanisme d’intoxicació que era Canal 9. Amb la tele del seu costat, aquest partit tornaven a guanyar-lo, i segons com, de golejada. Per això urgeix incinerar-la, soterrar les seues cendres i crear-ne una de nova. Però nova de debò.