Ximo Puig i Mónica Oltra també s’han vist abocats a compartir sostre, i no un de qualsevol: el del Palau de la Generalitat Valenciana. Si Felix i Oscar eren una parella estranya, Ximo i Mónica encara ho semblen més. De fet, ni tan sols no són amics, cosa que genera un problema afegit, però ves per on, tot sovint és a partir del no-res, que es construeixen els projectes més engrescadors.
Puig té 56 anys, i Oltra, 45. Pertanyen a generacions molt pròximes entre si, però les seues trajectòries només van seguir camins paral·lels del 2007 al 2011, quan van coincidir a les Corts valencianes: ell, com a portaveu adjunt, i ella, primer com a síndica i després, també, com a portaveu adjunta. Si llavors no va germinar la llavor de l’amistat, per què sí que hauria de fer-ho ara?
Doncs perquè, en realitat, l’un i l’altra ja fa 30 anys que estan en política –a mitjans de dels 80, quan ell va accedir al gabinet del president Lerma, ella va afiliar-se al Partit Comunista i va involucrar-se de ple en l’activitat d’Esquerra Unida–, i els últims 20 els han patit igualment: a l’oposició, dins o fora de l’hemicicle, com a espectadors de luxe d’una política erràtica que ha dut el País Valencià a la situació més complicada que es recorda d’ençà de la recuperació de l’autonomia.
És tot aquest temps que han passat al bàndol dels perdedors, allò que els pot persuadir de la necessitat de dur-se bé, de generar complicitats i de soterrar les malfiances i els recels mutus. Malbaratar aquest canvi de cicle –PSPV-PSOE, Compromís, Podem i EUPV han aconseguit 1.350.000 vots, i PP, Ciutadans, UPyD i Vox, tot just un milió, capgirant com un mitjó la situació prèvia– podria provocar un retorn al passat que cap dels dos no desitja. És precisament això, allò que més els ha d’unir.
Al capdavall, dels líders socialistes que ha tingut el PSPV durant la darrera dècada i mitja, Puig és qui més bé sintonitza amb Compromís. Els orígens geogràfics, el valencianisme integrador i el tarannà afable que exhibeix el converteixen en un aliat més còmode que no uns altres. El seu entorn més pròxim l’ha animat repetidament a arribar a un pacte amb Ciutadans, però ell, en canvi, sempre ha mantingut la prioritat la de confeccionar un govern d’esquerres. A més, Puig coneix l’administració i s’ha erigit com una veu autoritzada dins del socialisme espanyol. D’alguna manera, encarna els quatre lustres d’oposició a l’hemicicle valencià, amb les seues llums i les seues ombres, i ara obtindrà el premi a tants anys d’un esforç que semblava en va. Amb un resultat pobre, però suficient per ocupar la presidència.
De la seua banda, Oltra representa l’oposició tenaç contra la corrupció rampant. Ha estat el fuet per excel·lència del PP més miserable, qui ha fet visible enllà del País Valencià la situació caòtica que es vivia ací. És ella qui ha sigut capaç de posar la corrupció valenciana al mapa de les televisions estatals i qui més nerviosos ha posat els governants populars. Ha estat, sens dubte, la gran triomfadora de les eleccions valencianes, però amb un resultat insuficient per tal d’ocupar la presidència.
Sense la feina de formigueta dels socialistes i la tasca recent –bastant més mediàtica i adaptada a les noves tecnologies– de Compromís, el resultat de les urnes del 24 de maig mai no hauria estat possible. Per això convé que s’estimen, que siguen conscients que han nedat molt per a poder arribar a la vora de la platja. Si tots dos s’hi ofeguen, ofegarien les esperances de molts, i per molts anys. És a partir d’aquesta responsabilitat que han assumit, que han de començar a teixir la complicitat que encara no tenen. En efecte, ara com ara són l’estranya parella, però són a temps de convertir-se en la parella perfecta.
