Ara bé, una cosa és anar a la contra, i una altra, de ben diferent, ocupar el Govern. En aquest sentit, la primera patinada greu dels nous rectors de la Generalitat Valenciana s’ha produït amb motiu del nomenament –avortat– de Gràcia Jiménez com a consellera d’Educació, Investigació, Cultura i Esport. Un episodi rocambolesc, molt desagradable, que demostra la conveniència de separar els àmbits d’actuació. Perquè, malgrat haver arribat al poder, en aquest cas es van seguir uns mecanismes típics de l’oposició: el secretari general del Bloc, Enric Morera, va traslladar al Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament (STEPV) –la principal artèria de la Intersindical– i a Escola Valenciana la decisió d’escollir el nou titular del departament. Una idea segurament benintencionada, però que va excedir els paràmetres de la normalitat.
Com s’explica, si no, que fóra Vicent Maurí, el portaveu de la Intersindical, qui li proposara a Jiménez de ser consellera? Mai no havien parlat entre ells, no hi tenien cap confiança. Resulta lògic que el Bloc Nacionalista Valencià, després de tants anys somiant d’arribar a la Generalitat, delegue en el dirigent d’un sindicat la comunicació d’una notícia tan transcendent? No haguera estat més normal que després que Maurí plantejara la seua recomanació, Mónica Oltra o Enric Morera li ho hagueren transmès a la interessada? Que un sindicalista exercira com a polític d’un partit de govern va ser, en definitiva, una decisió desgraciada que no augurava un bon final a la història.
Com haguera reaccionat l’esquerra que ara habita al Palau si la Cierval haguera designat el conseller d’Hisenda o d’Ocupació d’un Consell del PPCV? Què els hauria semblat que la comunicació de la notícia a la persona afectada l’haguera efectuada el màxim responsable de la patronal valenciana? Heus ací la importància de separar com cal cada espai d’acció, encara més en un terreny en què el Bloc, Compromís, l’STEPV, la Intersindical i Escola Valenciana són noms que cada vegada se superposen més.
L’actuació d’Enric Morera abans, durant i després de les eleccions ha sigut extraordinària. Exemplar. En primer lloc, va cedir el pas a Mónica Oltra perquè no tinguera rival a les primàries, estalviant un cara a cara que podria haver fet saltar pels aires Compromís. Després, va contribuir a la culminació del pacte de govern, que va penjar d’un fil, i si no es va trencar del tot, va ser per actuacions com la seua, sempre mesurades, parlant en positiu i bastint ponts entre els uns i els altres. I ara, quan ha calgut confeccionar el nou Consell, ha actuat amb molta bona fe, buscant una persona independent per a una conselleria que Oltra no volia que caiguera en mans del Bloc. Això sí, la manera de trobar-la va ser millorable, i la de fer-li-ho saber, absolutament inapropiada.
A Maurí, els ciutadans no l’han escollit en uns comicis perquè després nomene consellers i forme un govern. Aquesta funció correspon als polítics, exclusivament a ells. En el cas del PSPV-PSOE, els electors tampoc no han votat Luis Lozano, de la UGT, perquè tinga tanta ascendència dins del partit, una ascendència que ja fa lustres que dura, malgrat actituds tan vergonyants com aquesta. Igual com a Alberto Fabra li les recordaven a cada poc, tant Compromís com els socialistes han d’establir amb celeritat quines són les seues línies roges.
