El valencianisme de Pablo Iglesias

Gaudeix de nou d'uns dels articles de Víctor Maceda, publicat el passat 24/07/2015 en La Veu.

Es mire com es mire, de valencianista, Pablo Iglesias ho és tant com ho podia ser José Luis Rodríguez Zapatero o com pot ser-ho Mariano Rajoy. És a dir, molt poc. Els lligams de Zapatero amb el País Valencià se circumscrivien als estius que va passar-hi amb Sonsoles Espinosa quan encara no estaven casats i estiuejaven a l'apartament que els pares d'ella tenien a Santa Pola. Els de Rajoy, al servei militar (que va fer a Capitania, al centre de València), i curiosament, també a Santa Pola, on té la seua plaça de registrador de la propietat, per bé que va exercir-hi poc de temps, ja que de seguida va passar a dedicar-se a la política.
 
En el cas d'Iglesias, la seua relació amb el País Valencià té a veure amb la fundació CEPS, sorgida a la Universitat de València i centrada en l'activitat a Sud-amèrica. Fou a CEPS on va conèixer Antonio Montiel, a qui anys a venir ha impulsat (imposat?) com a secretari general de Podem-Podemos Comunitat Valenciana, amb un resultat més aviat pobre. Allà també va conèixer Àngela Ballester, que ara emigrarà al Congrés dels Diputats.
 
En aquest sentit, la possibilitat que Podem i Compromís tanquen un acord preelectoral amb vista als comicis estatals ha generat opinions enfrontades. Què fa una força teòricament nacionalista valenciana amb una de fortament centralitzada a Madrid? És lògic que Podem, amb pràcticament la meitat dels vots als comicis valencians del proppassat 24 de maig, encapçale la denominació d'una llista conjunta Podem-Compromís?
 
De les 14 autonomies que acaben de celebrar eleccions, tot just on pitjor ha quedat Podem ha sigut al País Valencià, on ha ocupat la cinquena plaça. La cinquena, sí. A Andalusia, Aragó, Astúries, Balears, Castella-Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura, Madrid, Múrcia i la Rioja, Podem va quedar en el tercer lloc, i a Canàries, Cantàbria i Navarra, en el quart. Com pot ser, doncs, que Compromís accepte una subordinació com aquesta, ara que, en solitari, té l'oportunitat d'aspirar a tenir un grup parlamentari propi al Congrés? No és prou encoratjador aquest repte?
 
Algunes veus garanteixen que, amb Podem, el grup propi, també hi serà. Que després d'anar-hi de bracet, Podem serà un grup diferent al de Compromís, però l'article 23.2 del Congrés deixa clar que dos partits que no s'han enfrontat a les urnes no poden anar-hi per separat, a l'hemicicle. A més, Iglesias ja ha rebut les negatives de Xosé Manuel Beiras i Uxue Barkos per tal d'arribar a acords a Galícia i Navarra, i Més, a les Illes, fins i tot ha anat més enllà: ha assegurat que l'oferta de Podem resulta "ofensiva". És curiós, perquè en el cas balear, Podem sí que va superar en vots la coalició nacionalista, però ni tan sols així, a Més no escolten els seus cants de sirena.
 
Montiel va dir que les primàries de Podem serien "de veritat", en contraposició a les de Compromís. En canvi, ara no sols hem sabut que estaven teledirigides (amb candidats que tenien el suport de la direcció i uns altres que no), sinó que, a més, van incórrer en irregularitats molt greus, com en el cas de la demarcació d'Alacant, on el frau dels inscrits va ser massiu. Res a veure amb les primàries de Compromís, en efecte, però per defecte. Una cura d'humilitat.
 
Amb tot, Iglesias continua preferint un sistema centralista com pocs. Llista única estatal i l'opció d'escollir destinació, com a la mili, fins al punt que es comenta que el jutge Gómez Benítez anirà per la de València, on té bastants mes números de ser escollit diputat que no a unes altres circumscripcions. Què hi té a veure amb el valencianisme, tot plegat? És tan poc lògic com l'actitud de Montiel, que va abstenir-se a la investidura de Ximo Puig com a president de la Generalitat, però minuts després va afanyar-se a posar per a la foto amb ell i Mónica Oltra. Una mica surrealista.
 
És el desig indissimulat d'Oltra d'anar amb Podem, allò que fonamenta l'acord probable. Ella hauria de tenir en compte, no obstant això, que el malestar per la manera com va gestar-se el pacte amb el PSPV-PSOE i la composició del nou Consell ha obert una ferida al si de la coalició, i que bastir una altra aliança (una coalició coalitzada amb un partit que alhora governa amb un altre partit) pot ser massa arriscat. Encara més quan Iglesias, el gran ideòleg de la història, ja ha deixat clar el seu desconeixement d'aspectes tan sensibles com el corredor mediterrani o la llengua. En el primer cas, no sabia ni de què es tractava, i en el segon, mostrava dubtes sobre la unitat idiomàtica. Fa escassos dies ha arribat a afirmar que les nacionalitats històriques són la catalana, la basca i la gallega, obviant la valenciana, que té reconeguda aquesta dimensió al seu Estatut.
 
El multitudinari míting de Podem celebrat el gener a la Font de Sant Lluís va acabar amb la cançó "Al vent", de Raimon. Un gest a la galeria que amenaça de convertir-se en una ironia malèvola. Si es consuma l'acord amb Compromís, les promeses que li ha plantejat Podem, com ara la de tenir grup parlamentari propi, és factible que se les enduga el vent. No serà perquè no estaven avisats.


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat