En aquest quart de segle, el País Valencià ha canviat molt. En la majoria de qüestions, ha empitjorat clarament, però en una de ben significativa, ha caminat cap al sentit comú, cap a la raó, i és gràcies a això que una coalició com Compromís –identificada com una força nacionalista– va aconseguir el 24 de maig un èxit tan i tan cridaner: 19 escons a les Corts, multiplicant pràcticament per tres el millor resultat d’Unió Valenciana: els 7 escons que va obtenir l’any 1991.
I és que avui dia, per molt que alguns s’escaroten, el debat sobre la filiació de la llengua ja no desperta les reaccions d’antuvi. Un quart de segle és massa per poder mantenir amb vida una mentida com aquella, sobretot perquè l’escola –en valencià i en castellà– ha articulat un discurs científic que l’ha deixada al descobert, ben nueta. Són centenars de milers de xiquets –molts dels quals ja tenen fills– que han après tot el que saben en la llengua del país, o que ho han fet en castellà, però en qualsevol cas, estudiant quin és l’origen exacte d’allò que anomenen valencià i uns altres, simplement, català.
La València del 1970 tampoc no és la que ja mira de cara el 2020. La prova més rotunda és que Joan Ribó n’és l’alcalde: un oriünd de Manresa que es presentava com a cap de llista de Compromís i que s’ha entestat a valencianitzar el cap i casal, fins ara hostil amb la cultura pròpia. Ni tan sols Lizondo, amb un enorme òrgan de propaganda al darrere, no va poder complir el seu somni d’agafar la vara de comandament de què ara Ribó es nega a fer ostentació.
Per això mateix, que Vicent Marzà defense la independència de Catalunya o incloga el País Valencià en la mateixa àrea lingüístico-cultural no resulta tan irreverent com podia semblar-ho 25 o 50 anys enrere. Perquè, en efecte, la raó acostuma a ser més tossuda que el cinisme i la demagògia, i ara, per molt que la croada contra el conseller Marzà també compte amb l’altaveu de segons quins mitjans estatals, el País Valencià està més ben format que no ho estava llavors. És un país de persones més llegides, al qual no li resulta transgressor que hom parle de les coincidències amb Catalunya. Fins i tot els empresaris darrerament s’han encarregat de destacar els interessos comuns existents i el peatge tan car que, malauradament, ha comportat el discurs anticatalanista.
En realitat, els principals fonaments d’aquesta victòria no els va posar Compromís, que ni tan sols no existia, sinó el PSPV-PSOE i el PPCV. Sí, tots dos. Els primers, amb una llei d’ús i ensenyament del valencià que va permetre que els valencians estudiaren íntegrament en la seua llengua per primera vegada en la seua història, en pla d’igualtat amb el castellà, sense cap complex d’inferioritat. Els segons, amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que va ajudar a apaivagar els ànims i a admetre la unitat idiomàtica, reconeguda expressament en el seu Diccionari Normatiu.
El valencianisme de Lizondo i el valencianisme de Marzà són tan semblants com l’Amazones i el Sàhara. El de Lizondo no va passar de testimonial, però el de Marzà, en canvi, ha esdevingut hegemònic. Els qui els anys 70 i 80 escridassaven i provaven d’avergonyir els defensors de la raó, ara observen amb preocupació que és la raó, qui s’ha acabat imposant. L’òrgan de propaganda continua sent el mateix, però els seus seguidors, ja no en són tants. De Lizondo a Marzà, el País Valencià ha evolucionat bastant.
