La Unió i la desunió


Qui els havia de dir als nous governants de la Generalitat Valenciana que els seus principals opositors no serien els diputats del PPCV o de Ciutadans, ni tan sols el Govern de l'Estat, sinó alguns treballadors de l'extinta RTVV. Només un pocs, és cert, però tot just aquells que s'havien mostrat més entusiasmats amb el possible canvi de règim. La pressió d'aquest petit lobby és notable i no se circumscriu al Consell.

La Unió de Periodistes Valencians és l'altra víctima dels seus atacs furibunds, amb acusacions personals contra el president, Sergi Pitarch, i per extensió, contra la junta directiva que encapçala i que representa el miler d'afiliats. Davant la desafortunada decisió d'Alberto Fabra de liquidar l'ens públic, la Unió va elaborar un document tan dens com seriós que detalla les bases a partir de les quals caldria aixecar la nova radiotelevisió dels valencians. Un document que va ser esmenat i aprovat àmpliament pels seus associats. Un document que, a més, reconeix com a mèrit haver treballat a RTVV. És a dir, que en l'hipotètic procés de selecció, els 1.608 ex-empleats partirien amb avantatge.

Malgrat que una majoria molt àmplia de l'antiga plantilla va votar a favor de l'ERO d'extinció i només un dels sindicats s'hi va negar, aquest grupet de pressió –i el desaparegut comitè d'empresa– demana la readmissió de la plantilla sencera i, tot seguit, el redimensionament de la mateixa. Quan els han suggerit de reobrir Canal 9 amb uns 200 treballadors, s'han afanyat a desestimar la proposta i han insistit que tothom hi ha de poder tornar. Després, segons diuen, se'n quedarien prop d'un miler, aquells que van guanyar una “oposició”.

Amb tot, l'ús de la paraula “oposició” és fictici. D'oposicions, en fan els metges, els jutges i els professors, però no els assalariats de RTVV i el de les altres empreses públiques valencianes que també han sigut acomiadats de manera massiva. És lògic que els empleats de l'extinta RTVV que van superar un procés de selecció se senten més legitimitats per entrar-hi a la nova que no els centenars i centenars d'endollats, però d'oposició, no en tenien. No eren funcionaris.

Amb la seguretat laboral que atorga una plaça pública, potser haurien estat més bel·ligerants contra els anteriors governants. En canvi, entre la plantilla va primar allò de “qui dia passa, any empeny”, perquè la resposta davant tanta manipulació i tant de balafiament va ser simbòlica, en el millor dels casos. Si tenim en compte que unes 800 persones havien superat una “oposició”, això significaria que vora la meitat dels treballadors gaudia d'unes condicions laborals privilegiades –d'un blindatge, com s'acostuma a dir– que els permetia d'exigir, en nom dels cinc milions de valencians, uns noticiaris plurals i una programació més digna.

No van fer-ho o van fer massa curt, i són precisament ells, els qui demanen radicalitat als periodistes d'uns altres mitjans –recordem-ho, al servei d'un grup empresarial privat– per tal que defensen els drets inherents a la seua “oposició”, que estan emparats per la justícia i garantits per un Consell que ja ha insistit que no els trepitjarà, a diferència dels partits que l'integren, que van ser trepitjats sistemàticament a Canal 9 i Ràdio Nou. Hora rere hora, informatiu rere informatiu.

“Els treballadors no som els culpables”, reiteren, però i tant que ho són, de culpables. Qui no té culpa de la degeneració a què va arribar RTVV és el caixer de Mercadona, la perruquera de baix, el carter que ens demana que li obrim la porta o el xiquet que es va quedar sense Babalà. Els principals culpables no van ser els empleats, sinó els pèssims governants i els presumptes delinqüents que van situar al capdavant de l'ens autèntics impresentables, però és clar que tots els membres de l'antiga RTVV en són corresponsables o, si més no, responsables subsidiaris.

No obstant això, ja fa uns mesos que alguns d'ells, sobretot a través de les xarxes socials, fiscalitzen la feina de determinats mitjans i periodistes, impartint lliçons que a Canal 9 –amb una “oposició” a la butxaca– no posaven en pràctica. El llibre d'estil devien tenir-lo amagat al calaix, però ara, efectivament, ataquen professionals que, des dels mitjans privats on treballen, han informat sobre casos gravíssims de corrupció i de malbaratament de recursos públics davant els quals RTVV només feia una cosa: callar. Entre els damnificats, una persona tan íntegra com Sergi Tarín, periodista amb majúscules, de cap a peus, que a qualsevol país normal mereixeria un respecte absolut. Periodistes i mitjans que ens han tret de la ignorància a què la cadena que pagàvem entre tots ens volia sotmetre. Periodistes que, d'altra banda, treballaven més hores a canvi de menys diners, i en ocasions, ocultant informacions que podien fer mal a alguns treballadors amics de RTVV.

Periodistes que, com tants altres ciutadans, conserven a la retina els més de 25.000 Notícies 9 que van oferir una realitat paral·lela consistent a mantenir eternament el PPCV a la Generalitat, ni que fóra a costa de dir-li “cohecho” i no suborn, perquè la llengua, malgrat tots els manuals, tampoc no era prioritària. No va haver-hi una rebel·lió contra l'ús partidista de la televisió per part del president Francisco Camps ni tan sols quan va dimitir el càrrec: la seua compareixença davant els mitjans per tal de comunicar aquesta decisió no fou retransmesa deliberadament, però no va succeir res. A Alberto Fabra, en canvi, van posar-li el malnom de Moniato, i alguns ara fan servir el de Moniato II en referir-se a Ximo Puig, a qui acusen d'haver-los utilitzat per guanyar vots i arribar al poder, com si l'enyorança de RTVV fóra tan gran que decantara eleccions.

Malauradament, la majoria de valencians no troba a faltar uns mitjans propis. Quanta gent es manifestaria avui per exigir la tornada immediata de la televisió pública? Aquest és el veritable problema, l'herència tan feixuga que va llegar l'ús partidista de RTVV. Si els crits i els esforços per la reobertura s'hagueren abocat abans, amb la demanda de més obertura, potser no ens trobaríem on som ara, amb una societat que hi viu d'esquena. Si Canal 9 i Ràdio Nou hagueren estat un servei públic exemplar, el col·lectiu de periodistes també seria una pinya en favor seu, però passa que ni tan sols els ex-treballadors no es mostren units, sinó tot el contrari. Les concentracions de cada divendres apleguen un percentatge molt reduït de l'antiga plantilla, i qüestions com ara qui hauria de tenir preferència d'accés en cas d'una readmissió parcial generen recel. N'hi ha que al seu dia fins i tot van lloar la tasca de José Vicente Villaescusa, el director general amb Eduardo Zaplana, i els seus companys en són ben conscients.

Al capdavall, doncs, es pot afirmar que la Unió està bastant més unida al voltant del seu document sobre la nova radiotelevisió valenciana que no els antics empleats entre ells. La proposta és un “quítate tú para ponerme yo”, critiquen sense embuts, però en realitat, els periodistes que al poder li han resultat incòmodes mai no van veure Canal 9 com el lloc on exercir la seua professió, sinó l'antítesi d'això. Amb exemples tan paradigmàtics com el de Francesc Arabí, un periodista de raça, intel·ligent com pocs i que ha tret a la llum més casos foscos que ningú, però que mai no va ser convidat a RTVV. Mai. Cap vegada ni una.

De qualsevol manera, els qui sobretot han d'aspirar a accedir-hi són els milers de periodistes que han fabricat les diverses facultats valencianes els últims lustres, en molts dels casos sobradament preparats i plenament adaptats a les noves tecnologies de la informació. Els sindicats també han de pensar-hi, perquè es tracta de desocupats joves, de llarga durada, que no troben una eixida i que han de poder competir per una plaça a la que hauria de ser la principal empresa de comunicació del país. Vetar aquesta possibilitat a tantíssima gent resultaria tan injust com obviar el “mèrit” que la mateixa proposta de la Unió reconeix als assalariats de la desapareguda RTVV.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat