És innegable que, durant el seu primer any de vida, Podem va revolucionar la política espanyola. Hi ha un abans i un després seu. L’abdicació del rei Joan Carles, la dimissió d’Alfredo Pérez Rubalcaba com a secretari general del PSOE, l’accés d’Alberto Garzón al lideratge d’IU, l’expansió de Ciutadans, els canvis a la direcció del PP i les actuals alcaldesses de Madrid i Barcelona, Manuela Carmena i Ada Colau, en van ser algunes de les conseqüències. A Catalunya, la llista única Junts pel Sí també se’n pot considerar conseqüència directa, perquè durant alguns mesos –i les enquestes en són testimoni– la irrupció de Podem va fer trontollar l’anomenat “procés”. Al cap i a la fi, la designació de Raül Romeva –un ex-Iniciativa per Catalunya Verds (ICV)– com a número 1 és un gest indissimulat cap a l’electorat potencial de Catalunya Sí Que es Pot (CSQP), la candidatura que aixopluga Podem.
De l’esperit iniciàtic dels cercles, però, en queda el record i poca cosa més. Des de l’estructura fortament jerarquitzada (i centralitzada) fins el discurs territorial, que ha patit una involució (el posicionament sobre el dret a decidir n’és el millor exemple), passant per l’emmirallament grec, el discurs etnicista a Catalunya i les picadetes d’ull a la monarquia, les forces armades o la guàrdia civil, Pablo Iglesias –tic-tac, tic-tac, tic-tac– a poc a poc ha desencisat molts dels que s’hi havien enamorat.
El termòmetre de les eleccions autonòmiques del 24 de maig ja indicava que la febre anava de baixada: al País Valencià, sense anar més lluny, Podem va quedar en un discretíssim cinquè lloc, i Compromís, ubicada en un espai ideològic semblant, gairebé va doblar-lo en vots. Per acabar-ho d’adobar, als comicis catalans del dia 27, la llista de què forma part podria no arribar als 20 escons, cosa que seria un autèntic fracàs, ja que als anteriors comicis, tot solets, ICV i Esquerra Unida i Alternativa –ara també dins de CSQP– van aconseguir-ne 13.
Acabar amb el bipartidisme no era qüestió de bufar i fer ampolles. A cap de les 14 comunitats –comptant Andalusia– on enguany s’han celebrat eleccions autonòmiques, Podem no ha pogut superar la tercera plaça. Efectivament, la seua aparició ha afavorit la conformació de governs progressistes a les illes Balears, Aragó, Castella – la Manxa, Extremadura o el País Valencià, però la funció de crossa del PSOE, ja la feia IU. Per tant, amb vista a les eleccions estatals, quan la llei d’Hondt el penalitzarà de valent, Iglesias ho tindrà magre per a encapçalar un grup ben nombrós: si obté una cinquantena de diputats a les seues ordres, ja en seran molts.
Abans, tot semblava anar rodat, i ara, en canvi, pel camí només hi ha entrebancs. La negativa de la militància del Bloc a anar-hi units és el darrer obstacle, i no menor, a l’expansió de Podem. El referèndum intern ha evidenciat el malestar que el possible acord amb Compromís generava entre les bases del nacionalisme valencià, un descontentament soterrat que no brollava per la condició de partit de poder que ara és el Bloc. Ara costa molt més de retratar-se.
De qualsevol manera, no es pot menystenir la seua decisió. Tres de cada quatre afiliats li han dit que “no” a Podem, i són ells, els militants del Bloc, sobre les quals s’ha edificat, en bona mesura, l’èxit de la coalició. Perquè la importància de lideratges de la talla de Mónica Oltra o Joan Ribó ha sigut clau, però l’arrelament municipal del Bloc –que es remunta a la Unitat del Poble Valencià i es materialitza amb centenars d’agrupacions locals– ha permès que el missatge tinguera molta més penetració. L’experiència demostra que, quan algú vol assaltar el cel, ha de tenir una bona xarxa a sota, per tal de saltar més alt. Els resultats de Podem el 24M en són la prova.
El vot contrari del Bloc no és definitiu. La posició final, haurà d’adoptar-la conjuntament el consell general de Compromís, i de sorpreses, podrien haver-ne. Ara bé, qui en nom de la democràcia participativa ensorre els fonaments de la democràcia participativa, ho tindrà molt complicat per a poder explicar-ho. El Bloc ha deixat clar que la cooperativa de què forma part no ha d’aliar-se amb una empresa espanyola liderada per un home que fins i tot desconeix què significa el corredor mediterrani.
No és tan estrany. Després de massa anys de derrotes, ara que el valencianisme travessa el seu moment més dolç, és l’hora d’assaborir-lo com cal i treure’l tot el suc possible. Amb personalitats com Oltra, Ribó, Enric Morera, Vicent Marzà, Joan Baldoví o Jordi Sebastià, es pot dur a terme una campanya electoral engrescadora, reunir 300.000 o 400.000 vots i que l’actual diputat al Congrés passe a tenir dos, tres o quatre companys de coalició a Madrid. Un resultat com aquest seria bastant més estimulant que no un altre de més espectacular encara, amb 700.000 o 800.000 vots, però que obligue a fer-li l’ona a Pablo Iglesias i Íñigo Errejón quan visiten València o Alacant, a més de compartir grup amb els diputats de Podem que ja han sigut escollits en les seues primàries. Unes primàries de circumscripció única gràcies a les quals determinats candidats sense opció de ser elegits a les seues demarcacions d’origen han optat per presentar-se pel País Valencià.
Si la pretensió és avantatjar en vots el PSOE de Pedro Sánchez i posar contra les cordes el PSPV de Ximo Puig a la Generalitat Valenciana, aleshores sí que els convé d’anar amb Podem, siga com siga. El bipartit esdevindria un tripartit en què el pes de Compromís i Podem superaria el dels socialistes, amb tot el que això comportaria. Aquesta aspiració tan legítima que coven destacats membres de Compromís no és compartida, però, per la gran majoria de militants del principal partit de la coalició, que han pronunciat un “no es pot” enèrgic.