Compromís en tres imatges


La situació de Compromís es resumeix en dues imatges. La primera és, simplement, una foto de conjunt de la seua executiva, integrada per una vintena de persones entre les quals hi ha presents –atenció– tres de les quatre principals autoritats del País Valencià: el president de les Corts, Enric Morera, la vice-presidenta del Consell, Mónica Oltra, i l'alcalde de València, Joan Ribó. Potser perquè a la porta de la seu nacional no ha un reguitzell de cotxes oficials aparcats, sinó que cadascú hi arriba a peu, alguns encara no han acabat de pair la nova realitat.

La segona imatge que explica el moment actual de Compromís mostra la cara de sorpresa dels enquestadors quan interroguen els ciutadans sobre quina formació defensa millor els valencians: després de molts anys amb el PP clarament destacat en aquesta classificació, ara resulta ser Compromís, i de llarg, qui més gent assenyala amb el dit com a principal garant dels seus interessos. La dada és tan i tan dolça per a la coalició que més tard, a la cuina, els xefs ja s'encarreguen de posar-li una miqueta de sal. Tot sovint se'n passen, però, i l'estimació del resultat acostuma a quedar bastant per baix d'allò que dicten les urnes.

Malgrat que Compromís és percebuda com la força més preocupada pels problemes dels valencians, mesos enrere una bona part d'ells ni tan sols no coneixien la seua existència. A la ciutat de València, fins que no va esdevenir alcalde, n'hi havia que no sabien qui era Ribó ni el grup polític que encapçalava. Aquest ha sigut el mèrit de la coalició, precisament: enmig d'un panorama mediàtic advers, haver-se quedat a les portes del mig milió de vots al conjunt del país, gairebé el doble que unes altres marques que sí que havien gaudit de grans plataformes promocionals. El lideratge excepcional d'Oltra i l'“estricta obediència valenciana” han estat providencials.

Fa escassos dies, se n'han complert els primers 100 de Compromís a les institucions valencianes. Dit d'una altra manera, pràcticament queda el mandat sencer per davant, tot just acaba d'iniciar-se. El balanç, en general, és positiu, perquè no s'han comès errades greus i s'ha evidenciat un canvi de tarannà en relació a l'etapa anterior. És a dir, que la tendència és creixent, no decreixent. Compromís sap governar.

En aquest sentit, les eleccions espanyoles del 20 de desembre són el primer test després del 24 de maig, i la coalició, com és lògic, vol traure una bona nota. El múscul que va exhibir en els comicis valencians, l'ha convertida en objecte de desig per part de Podem, que ara fa un any aspirava a assaltar la Moncloa però que ara intueix que no quedarà molt per damunt del resultat de Julio Anguita, que el 1996 va establir el rècord d'IU: 21 diputats. Així, els 456.000 votants que van optar per Compromís el 24M, sumats als 282.000 que van decantar-se per Podem al País Valencià, sumen 738.000 vots, que significarien un percentatge considerable dels 4 milions de sufragis que com a molt sembla en condicions d'obtenir Podem el 20D.

El preu a pagar és massa car –fer malbé la imatge de coalició valenciana i valencianista, que ara ostenta en exclusiva– en relació als possibles guanys, un grup parlamentari propi que, en el millor dels casos, dependria de la bona fe –del color polític– de la Mesa del Congrés. Podem es presenta a la resta de l'Estat i el reglament és molt sever: un mateix partit no pot formar part de dos grups alhora, i dos partits que no han competit a les urnes en les circumscripcions en què es presentaven –com passaria amb la hipotètica llista Compromís-Podem– tampoc no poden disgregar-se en dos grups diferents.

Els partidaris de l'acord diuen que això consolidaria el Govern valencià –necessitat del suport de Podem a les Corts– i que, a més, beneficiaria Compromís, que a mitjà termini podria fidelitzar els votants de Podem a les eleccions valencianes. En cas que els de Pablo Iglesias continuen desunflant-se, però, la majoria d'aquests electors a poc a poc s'inclinarà cap a Compromís, sense l'obligació d'haver d'arribar-hi a un pacte. És l'acció de govern a les institucions, la millor manera de captar nous votants i eixamplar-ne l'espai. Si resulta exitosa, és premiada pels ciutadans. Aquesta ha de ser avui, de fet, l'única preocupació de Compromís.

La coalició ha crescut ràpidament. A les eleccions al Congrés de l'any 2008, quan acabava de nàixer i encara s'anomenava Bloc-Iniciativa-Verds, va rebre 29.000 vots. A les següents, les del 2011, ja com a Compromís, va tenir-ne 176.000, una xifra que ara superaria sense problemes. Potser no serien els 456.000 vots del 24 de maig, perquè hi intervenen unes altres circumstàncies, però trencar la barrera dels 300.000 és al seu abast. Per tant, en set anys, Compromís hauria multiplicat per 10 el seu nivell de suport a les eleccions espanyoles –que, recordem-ho, no són la seua gran prioritat– sense haver de renunciar a l'“estricta obediència valenciana”. Un altre èxit.

Per això resulta tan contraproduent una última imatge. La tercera fotografia que resumeix l'estat de salut de Compromís: la de Mónica Oltra, Mireia Mollà i els altres membres de l'executiva que no pertanyen al Bloc al carrer, amb cara de pomes agres, esperant que els nacionalistes valoraren la proposta d'acord amb Podem que acabaven de traslladar-los. Va ser només un recés de 20 minuts, sí, però aquella era la imatge de la divisió, de l'enfrontament, de la discòrdia. Una imatge que compromet l'escalada imparable de la coalició gairebé tant com les paraules de Pasqual Mollà, l'ideòleg d'Iniciativa, per qui convocar un referèndum entre les bases de Compromís a fi de decidir la possible aliança amb Podem “seria un frau”. Alerta amb segons quines declaracions, perquè poden defraudar no sols els militants, sinó també els votants, i llançar per terra molta feina ben feta.
 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat