1. Sense marca paraigua. El Bloc refusava una coalició estricta amb Podem, i per dissimular-la, va proposar una marca paraigua que difuminara la marca de cadascú. En canvi, la candidatura s’anomenarà Compromís-Podemos-És el Moment, és a dir, que l’única marca nova anirà a la cua, i coincidirà totalment amb el lema que Podem va idear ja fa mesos amb vista a les pròximes eleccions espanyoles. Res a veure amb Na Marea, el nom de la llista gallega, que sí que aigualeix la imatge de Podem.
2. Amb logotip conjunt. Tampoc no hi ha un logotip que reflectesca que es tracta d’una cosa nova –com a Galícia–, sinó que s’ha optat per l’aparellament dels dos símbols de cada força: en primer lloc, el cercle violeta de Podem, i a la dreta, la cara alegre taronja de Compromís. Una boda en tota regla, amb el nom de Podem en castellà: Podemos.
3. Sense Esquerra Unida. Des del primer moment, els podemites van deixar clar que no volien EUPV a la llista, i n’ha quedat exclosa. A Galícia i Catalunya sí que els han acceptat, però ací no van mostrar-se proclius a la seua integració. Ans al contrari, Podem no va voler cedir cap dels diputats que tenia reservats en principi, sinó que va haver de fer-ho Iniciativa, el partit de Compromís amb què directament havia negociat l’acord. Ningú no va lliurar a EUPV el protocol de la possible coalició, que en el cas de Compromís-Podemos, ja feia setmanes que estava enllestit. Un acord tancat als despatxos, tal com dicta la vella política, i amb els càrrecs repartits en forma de cremallera, sense que la ciutadania puga ordenar-los en funció de les seues preferències.
4. Amb Baldoví, però potser en solitari. En efecte, Podem ha donat el vist-i-plau a Joan Baldoví com a cap de llista per la circumscripció de València i portaveu d’un hipotètic grup parlamentari valencià. Ara bé, es podria donar la curiosa circumstància que fora l’únic diputat del Bloc al grup en qüestió. Si la llista no superara el quart lloc a les urnes de Castelló i no aconseguira cap diputat per aquesta demarcació, podria obtenir-ne 7 –4 per València i 3 per Alacant– i que només un, el portaveu, pertanyera del Bloc. En aquest cas, Podem tindria 4 escons pel País Valencià, Iniciativa 2, i el Bloc, 1.
5. Sense grup, si governa el PP. Siga com siga, el grup parlamentari propi sembla molt i molt complicat. Difícilment la Mesa del Congrés –sobretot si continua dominada pel PP, fins i tot amb l’ajuda de Ciutadans– no permetrà que hi haja un grup Compromís-Podemos i un altre de Podemos. Tal com dicta el reglament, la Mesa instarà a juntar-los, i si això succeeix, els diputats de Compromís emigrarien al grup mixt. Per a Pablo Iglesias, aquest seria l’escenari ideal, perquè agruparia els seus diputats i unificaria el missatge.
6. Amb la seua coordinació política. L’òrgan de coordinació política del teòric grup valencià –l’encarregat de marcar les directrius a seguir, que no és poca cosa– estaria conformat per 6 membres, 3 dels quals de Podem, 1 del Bloc, 1 d’Iniciativa i 1 dels Verds-Equo. El valencianisme polític, malgrat ostentar la funció de portaveu, es trobaria en franca minoria.
7. Sense primàries conjuntes. Tal com desitjava, Pablo Iglesias ha imposat les seues primàries centralitzades fetes ja fa temps, quan l’acord amb Compromís encara era en fase embrionària. Podria posar-hi algun cunero –sona el jutge Gómez Benítez, oriünd de Jaca (Osca), per València–, mentre a Compromís, tan sols el Bloc està disposat a fer primàries obertes. Iniciativa va escollir els seus candidats en assemblees internes –al marge de l’opinió dels simpatitzants– i ara es nega a obrir aquest procés a tothom amb la resta de potes de la coalició.
8. Amb foto del trident. De seguida que va signar-se l’acord a la notaria, va córrer per la xarxa publicitat de Compromís-Podemos amb les cares de Pablo Iglesias i Mónica Oltra, que tot i que no es presenta a aquestes eleccions, té un atractiu mediàtic inqüestionable. Poques hores després, durant la manifestació del 7N a Madrid contra la violència de gènere, tots dos van posar pels fotògrafs conjuntament amb Ada Colau, l’altra peça d’un trident molt mediàtic. Colau, que tampoc no figurarà a les llistes del 20D, ha anunciat que, atesa la importància d’aquests comicis, protagonitzarà actes de campanya amb Iglesias fora de Catalunya, un pas que no sabem si també donarà Oltra. La imatge Iglesias-Oltra-Colau és ben potent i afavoreix el partit del primer, que ja va jugar a fer veure –amb una campanya publicitària a les xarxes, amb motiu dels primers 100 dies dels “ajuntaments del canvi”– que tant Manuela Carmena com Joan Ribó i la pròpia Clau eren els seus alcaldes.
10. Amb esperança de futur. La jugada no és només a curt termini, sinó a mitjà i llarg. S’entèn que Podem explorarà un acord per anar amb Compromís a les següents eleccions valencianes, que previsiblement se celebraran el 2019 i en què Mónica Oltra pot aspirar de nou a la presidència. La suma dels vots aconseguits el 24 de maig d’enguany ja els hauria situat a la primera plaça, fins i tot per davant del PPCV, i d’ací a tres anys i mig, estarien en condicions de disputar-li al PSPV-PSOE el lideratge per l’esquerra. En aquest cas –si no abans– hi hauria gent de Podem que passaria a implicar-se en la governabilitat de la Generalitat. Iglesias sempre ha desestimat d’accedir a governs presidits pels socialistes, però en aquest cas, seria diferent: es tractaria d’un Consell amb Oltra al capdavant i el suport –segons preveu– dels socialistes. El País Valencià podria convertir-se en el primer territori governat per Podem.
Aquesta setmana, entrevistat en el programa El Larguero, de la cadena SER, Pablo Iglesias va afirmar que Espanya és un “país de països”. Va posar els exemples de Catalunya i Galícia, però no va parlar de l’altre territori a què també ha arribat a un acord de “confluència”. Potser va trair-lo el subconscient o potser no. Potser la seua ment ni tan sols no va haver de driblar el País Valencià, perquè no el considera tal.
