Un espectacle captivador

Com s’explica, més enllà de la poca vergonya i la manca d’escrúpols, que Telefònica fitxe Eduardo Zaplana i Rodrigo Rato o Endesa requerisca els serveis d’Elena Salgado i que el govern espanyol empre la prerrogativa de gràcia per a indultar banquers defraudadors, polítics corruptes i policies torturadors?

El que més sorprén d’este tipus de decisions és que són immorals en un sentit molt primari, evident i quasi axiomàtic. No hi ha dilema possible, entre altres coses perquè els seus motius són palesament espuris, entre ells el suborn com a pagament de favors o amb la  perspectiva de contraprestacions, els interessos de casta, la satisfacció de xantatges més o menys explícits i, en definitiva, la reproducció d’un sistema injust on inductors, autors, executors i còmplices es protegeixen entre ells.

La valoració ètica de tot plegat no hauria de variar gens perquè estos fets es produïren en temps de bonança o en època de privacions. Però és obvi que quan ja la immensa majoria sent el calfred de la depressió a les seues carns, la indignació creix i cada abús de poder conegut es converteix en pedra d’escàndol. Així, la diferència entre la reacció davant del fitxatge de Zaplana i el de Rato, la percepció anterior i actual al voltant dels sous dels banquers, dels emoluments extres del diputats o l’opacitat prevaricadora dels contractes públics.

I tot i això, com si d’una llei natural es tractara, es continuen prenent les mateixes decisions, quasi sempre per individus que proclamen la necessitat de sacrificis i que demanen la confiança de la gent en el benentés que les privacions presents són una inversió per al benestar futur. Hi prediquen amb tot menys amb l’exemple i no els preocupa en absolut que acabem coneixent-los pels seus actes.

La distància entre el que diuen i el que fan és tan gran i la injustícia consegüent tan rotunda que qualsevol mortal es moriria de vergonya si fóra percebut com ho són ells. La doble moral no és patrimoni exclusiu dels poderosos, però els plebeus intentem que no se’ns note molt. El cinisme i la hipocresia són pecats que es paguen només quan es fan públics. Però ells els exhibeixen amb una naturalitat esbalaïdora. L’espectacle, no per desagradable, resulta menys captivador, com qualsevol representació de les deformitats i les abjeccions humanes.

Comentaris

lletra21
4.

Si som el que mengem, aquestos tipos s'han inflat a xoriç des de ben menuts.
I nosaltres de valerianes, pel que sembla.

Salut, Ignasi.

Natxo

  • 0
  • 0
Amparo Puig València
3.

Així es diuen les coses, adjetivades i clares.

  • 0
  • 0
Vicent López Palau Alginet
2.

Felicitats en Ignasi, les coses cal nombrar-les pel seu nom.

  • 2
  • 0
Jaume Beniarjó
1.

El que resulta increïble és que ens limitem a ser espectadors de com se'ns riuen a la cara.

  • 2
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat