-13 hores. A Castelló es reuneixen el portaveu del grup del PP a les Corts Valencianes, Jorge Bellver, i el president de la Diputació de Castelló, Javier Moliner.
-17.30 hores. A Alacant es reuneixen el secretari general del PSPV, Ximo Puig, i diputats autonòmics, nacionals, europeus i senadors del PSPV.
-18.30 hores.- A València, el secretari general del PPCV, Serafín Castellano, es reuneix amb alcaldes de municipis del PPCV.
Els 40 dies de vacances parlamentàries deixen un buit difícil d’omplir. L’omplin fent reunions per a parlar de res, no prendre cap decisió i, menys encara, per a llançar alguna idea nova o alguna reflexió interessant que demostre que hi ha activitat cerebral fora de l’automatisme circulatori que produeix l’escalfament de la cadira.
Sembla ser que administrar la ruïna no deixa marge de maniobra. Un país en fallida amb un govern paralitzat només deixa marge per a avançar eleccions. En tot cas, deixa massa temps lliure que s’ha de matar d’una manera o una altra. La conversa intranscendent sempre ha sigut un bon pal·liatiu per als períodes d’inactivitat forçosa. Descartats l’avançament electoral, la lectura profitosa i la meditació creativa, només queda l’opció de la tertúlia, anomenada reunió de treball per tal de convertir la incúria en labor, la quietud en moviment, la buidor en contingut…
Tot plegat, però, no esvaeix la sospita que hi ha altres reunions menys públiques però amb un contingut molt real i conseqüències concretes. Ara se m’acudeixen exemples del passat que mai no van constar en cap agenda. Com quan Ricardo Costa es reunia amb el Bigotes, o quan el Bigotes acudia a la rebotiga de la dona de Camps, o quan Camps i Rita Barberà soparen amb Bernie Ecclestone per tal d’ampliar el contracte de la Fórmula 1 i dinaren amb Iñaki Urdangarín abans de transferir-li quatre milions d’euros, o quan Serafín Castellano es posà d’acord amb Daniel Mercado, l’amo d’Over Marketing. I què podem dir de l’atapeïda agenda oculta d’un Rafael Blasco en plenes facultats?
Eren reunions interessants on els diners fluïen i darrere d’un xoc de mans hi ha havia molt més que bones intencions. Els diners fluents eren de tots, però les transaccions, tot i estar adreçades a la glòria celestial i terrena i a posar el país al centre del món, no van aparéixer en cap convocatòria de premsa. Hi funcionà la màxima del despotisme il·lustrat. “Tot per al poble, però, sense el poble”, amb l’afegitó molt segle XXI, “i sense que el poble se n’assabente”.
Ara se m’acudeixen reunions que es poden estar produint i que tampoc hi consten. Polítics amb empreses sanitàries, polítics amb productores audiovisuals o polítics amb polítics decidint quins dels seus patrocinats s’han de salvar de l’ERO a RTVV, Vaersa o FGV. Algunes d’estes trobades i altres encara menys edificants seran portada de diari i carn de sumari judicial d’ací a uns quants anys. Moltes d’elles, però, quedaran per sempre en la consciència –perdoneu-me l’expressió- dels seus protagonistes.
