Anuncien investigacions internes alhora que ho fien tot a l’acció de la justícia. Un minut després ja l’estan torpedinant amb tota mena de recursos legals, retòrics i mafiosos.
Prometen que seran implacables amb els prevaricadors i els paguen l’advocat, el xofer i la secretària. Només esperen que passe la tempesta, que un nou titular els aparte de les primeres planes i que els electors entenguen que les coses són com són, així, i que no poden ser d’una altra manera.
Ara proposen un gran pacte contra la corrupció. És com si una colla de lladres es reunira en sessió solemne per a comprometre’s mútuament a no furtar res. I em fa l’efecte que la comparació pot resultar sobrera.
Es peguen colps de pit tot al·legant que la comptabilitat és pública i ha superat tots els controls. Donen per fet que els ciutadans són imbècils. Ningú espera trobar alguna irregularitat en un document on només consten les activitats confessables i elaborat per a ocultar-ne les inconfessables.
La gran innovació d’estes darreres hores és l’anunci d’una auditoria externa. Se suposa que uns senyors de negre aliens al partit ho inspeccionaran tot i n’emetran un informe. Ho faran, però, amb els documents que els facilite l’interessat. Ja podem avançar, doncs, que la imatge resultant serà prístina i irreprotxable. L’auditoria que cal és eixa on uns homes vestits de blau hi entren per sorpresa, desallotgen els presents i n’ixen carregats de caixes i discos durs. Em pregunte per què encara cap fiscal no ho ha demanat ni cap jutge no ho ha ordenat.
Un tòpic universal diu que no tots els polítics són iguals. Que n’hi ha uns quants de corruptes i una munió d’honrats. La tipologia és massa simplista perquè este dualisme s’ha demostrat fals. N’hi ha d’honrats fins a l’heroisme i de corruptes fins a la nàusea. I entremig, tota una varietat d’espècies on destaca la dels qui fan els ulls grossos a tot el trànsit que els passa per davant i que no detectarien un camió de dotze metres tocant el clàxon a les tres de la matinada en un carreró. Podrien morir ofegats abans d’adonar-se que estan respirant fum.
Esta atròfia interessada dels sentits és la que permet que funcione la pantomima, la que dóna realisme a l’òpera bufa i versemblança a la ficció que quan es parla de netedat i rectitud en la política hi ha darrere alguna mena d’impuls moral. Dins d’este sobreentés abismal i viscós busseja una part del periodisme dedicat a la defensa dels seus i el blasme dels altres sense que el rigor intel·lectual i una mínima coherència suposen cap entrebanc en la tasca diària de confondre el personal amb cortines de fum.
Destaquen en este estol de corifeus els qui després de fer servir les portes corredisses que connecten la prefectura de premsa d’un ministeri i la direcció d’un mitjà de comunicació, empren la seua coneixença del medi i dels espècimens amb qui van cohabitar com a garantia. Perquè ells, quan van ser al seu costat, no van observar cap aberració. Pretenen que haver viscut a l’ombra protectora d’un pròcer els atorga més credibilitat i fan això de posar-hi la mà al foc, però no mostren que ja la tenen socarrada i que, per tant, no perden res per un esguitó més o menys.
Esta nòmina d’aduladors a sou fan la funció d’apuntadors de l’obra quan no de guionistes o regidors, pendents que l’espectacle no trontolle, que no es note que les columnes són de cartró-pedra i que Truman no s’adone que els qui l’envolten són actors d’un show on només ell es creu això del bé comú, el servei públic i la transparència. Que no sospite que darrere del teló no hi ha més que pura ambició de poder, riquesa, domini, privilegi i explotació.
