Abans de tot, es tracta d’un problema menor per als presumptes negociadors i el que està en joc per a ells és poca cosa més que una qüestió d’imatge. La teòrica defensa de la llibertat d’expressió, del dret dels valencians a vore una determinada televisió o la satisfacció d’una demanda d’un sector concret de la població a penes es juga en esta partida. Per al govern valencià tot plegat és irrellevant. Més aviat, al contrari. Ell va crear el problema i ell el podria solucionar sense cap esforç.
El govern de Catalunya té interés a demostrar al seu electorat que no deixa de banda els germans del sud, però no a qualsevol preu. Enmig de les retallades, cada vegada costen més de justificar determinades transferències culturals a fons perdut. Tampoc no pot pagar el preu per la reciprocitat que vol imposar el govern valencià anomenat “respecte a les senyes d’identitat”, ço és, la interdicció al llibre d’estil de TV3 del terme País Valencià, del mapa del temps dels Països Catalans i del nom de la llengua quan es referisca a qüestions valencianes, al marge d’altres ocurrències sobrevingudes en esta croada perpètua pel monopoli de l’imaginari col·lectiu.
Este és l’únic benefici que pot traure Alberto Fabra d’un acord de reciprocitat, a canvi del cost, en tot cas mínim, de legalitzar la televisió pública de Catalunya. Si això es converteix en conditio sine qua non per a l’acord, i tot fa pensar que així serà perquè és l’única condició que hi ha sobre la taula (la reciprocitat es dóna per feta, l’acord va d’això), la negociació es presenta absurda. Ara que ja no governa Zapatero, el govern valencià s’ha oblidat de l’altra condició: la concessió pel govern espanyol de més freqüències autonòmiques de TDT, el famós múltiplex.
En el cas improbable que s’acceptara el xantatge de les “senyes d’identitat”, produiria la repulsa dels principals defensors de TV3 al País Valencià. Per a què voldrien una televisió reproductora de la nomenclatura regionalista per molt oficial que siga i que sacrifica l’expressió explícita de la unitat de la llengua catalana? Sobretot després que la sentència del Tribunal Suprem haja deixat les coses com abans del putsch de Francisco Camps.
La victòria judicial d’ACPV, que també és la dels qui feren donatius per a les multes, signaren manifestos i iniciatives de lleis i s’hi manifestaren, es convertiria en una derrota. Significaria oblidar que la fi última de la recepció de TV3 no és la possibilitat de sintonitzar un determinat programa, sinó la reparació d’una injustícia, un maó de dignitat i de civisme, un bon començament per el redreçament de l’autoestima i la malmesa imatge dels valencians. Al marge del govern. En contra d’un govern estèril que va perdre el sentit de la realitat i també el de la vergonya ara fa molts anys.
L’ajornament de la reobertura de TV3 decidit per ACPV amb el pretext d’unes negociacions entre governs ens priva d’una victòria. I de victòries no anem sobrats precisament. S’hi han esmerçat massa energies per a tornar ara al camí d’unes converses que no interessen molt a un dels interlocutors i gens a l’altre. Sense terminis fixats i sense motivacions concretes que els impel·lisquen a arribar a un acord, es poden eternitzar fins a arribar a la frustració expressada per l’exconseller de Cultura de Catalunya, Joan Manuel Tresserras, rendit a l’evidència que el govern valencià no tenia intenció de solucionar res.
Un 90% dels socis d’ACPV van votar per la reobertura. Els caldran més explicacions que unes converses sense dades i sense data per a justificar per què els hi demanaren opinió si no es pensava actuar en conseqüència.
