A porta tancada i sota clau

12 febrer 2013 01:00h
Ara que el clam per la transparència és quasi unànime sovintegen els conats d’ocultisme, alguns d’ells contra natura i, per això, tan cridaners. Ahir mateix el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, va comparéixer al Congrés espanyol, la seu de la presumpta sobirania nacional, a porta tancada. Tan impresentable pràctica es troba al nivell de la intervenció de Mariano Rajoy a través d’un plasma i té nombrosos precedents a dictadures, repúbliques bananeres, bantustans i regnes de València més o menys llunyans.

En este país nostre, l’anterior mandatari va arribar a comunicar-se per vídeo (1) davant del perill de col·lapse nerviós arran de la publicació de les seues amicals converses amb un dels proveïdors de la Generalitat, el dels vestits del president en concret. No tan dramàtic, però bastant significatiu, és el cas de l’aleshores president espanyol, qui es prodigava poc per estes terres hostils i, a més, durant les fugaces visites no va concedir mai una roda de premsa.

L’obscurantisme és el caldo de cultiu idoni per a l’arbitrarietat, una destacada modalitat de la corrupció. Mentre assistim a comissions d’investigació parlamentàries com la de l’accident del metro, l’exoneració de qualsevol responsabilitat política s’està covant en gabinets de comunicació i altres plataformes opaques. La informació pertinent mai no es fa pública i quan s’hi fa apareix convertida en moneda de canvi. Molt rarament la font actua de forma altruista, per consciència o en defensa del bé comú. Ho fa moguda per algun interés, a la recerca de contraprestacions o per venjança.
Les relacions dels periodistes amb les font s’enterboleixen. La sagrada reserva de la identitat es corromp fins a convertir-se en una simbiosi perversa. Qualsevol informació es posa sota sospita. Cui prodest? Més enllà que el relat siga cert o no.

El cinisme s’imposa com a única defensa del públic. Com que tot és mentida o almenys està tacat d’interessos espuris, motius arters i ocultes intencions, ens obliguen a fer-nos còmplices de la maniobra, si és que no volem quedar com a ximples i ingenus titelles. Tot plegat té un preu altíssim. Cap institució s’aguanta sense una mínima credulitat de les bases. La política i el periodisme se sostenen sobre la confiança. La credibilitat és un bé fungible i molt inflamable. Si el vel cau del tot, la lletjor pot fer-se insuportable.

La credibilitat es basa en un principi tan antic com evident, el de predicar amb l’exemple. Els propers dies assistirem a l’elecció del nou cap d’estat del Vaticà i pastor dels milions de creients catòlics. El triaran poc més d’un centenar d’homes castos i provectes assessorats per l’Esperit Sant. Sense consulta prèvia a les bases ni explicacions ulteriors, ho faran a porta tancada i sota clau al tradicional Conclave cardenalici. Fins i tot cremaran les paperetes electorals. Tot molt sospitós.    

 
next