És possible que l’Esperit de Déu desplegara les ales durant la celebració de V Encontre Mundial de les Famílies, però, atesa la informació disponible, es trobava absent mentre s’organitzava este gran esdeveniment. I també després de la partida de Benet XVI. Això explicaria per què una visita del Papa esdevingué la plataforma idònia per a una operació de saqueig de les arques públiques.
Com, si no és per l’omnipresència de Satanàs, s’explica que gent de missa diària i devoció sincera com Juan Cotino o Francisco Camps, no aturaren l’espoli? Qui va posar la bena als ulls dels reverendíssims i il·lustríssims senyors que mai sospitaren de cap irregularitat tot i formar part de la fundació constituïda a fi i efecte de garantir l’èxit de la visita papal? I què ha passat després que, ni amb Agustín García-Gasco ni amb Carlos Osoro, l’arquebisbat ha mamprés cap investigació a fi de de posar llum enmig de tanta foscor? La veritat vos farà lliures, no?
M’estranya també que tot i que els designis de Nostre Senyor siguen en última instància inescrutables, estiguen adreçats a acaparar qualsevol propietat immobiliària sense escripturar. Amb fruïció de corbs, alguns jerarques eclesiàstics semblen entestats a alimentar l’estereotip anticlerical de l’avarícia de les sotanes i la necessitat d’una futura desamortització.
Em preocupa la poca traça d’alguns dels mitjancers de Déu a la Terra a l’hora d’identificar la seua voluntat. No desitjaràs els béns del proïsme i no furtaràs, diuen dos dels manaments. Així de clar, No cal ser un fi intèrpret de les escriptures per a saber el que no s’ha de fer, i menys encara amb els diners dedicats a obres pies. ¿No havia quedat clar això després que Luis Fernando Cartagena, clavara les urpes a la caixa d’unes monges d’Oriola? Tot i que semble increïble, el conseller d’Obres Públiques d’Eduardo Zaplana és l’únic polític valencià empresonat mai per corrupció. Ens caldria que Pentecosta fóra tot l’any i que l’Esperit es posara sobre ells amb forma de llengües de foc, com va fer amb els apòstols. Tal vegada així es donarien per al·ludits, encara que algú aprofitaria l’avinentesa per encendre’s un puro.
