Ferri es defineix com a “un dels puntals” que fermaren l’estratègia d’ocultació de la xifra de morts engegada pel cap d’informatius, Lluís Motes, qui al seu torn, obeïa ordres directes de Nuria Romeral, encarregada de la comunicació a la Presidència de la Generalitat. La confessió és d’un patetisme esfereïdor. Ens colpeix la sinceritat amb què reconeix els fets i la seua participació. Veiem un home adult, format i amb la responsabilitat d’editar un informatiu de televisió admetre que va col·laborar en l’adulteració del producte fins a nivells d’alerta sanitària. Ací ja no parlem de traces de carn de cavall, sinó de lasanya feta a base de rates putrefactes.
Però encara ens colpeix més la naturalitat amb què ho justifica, precisament perquè no busca cap justificació. Ferri dóna per fet que la cadena de comandament i l’obediència deguda ho expliquen tot. L’individu, ell, no té res a dir i per tant, no hi ha lloc per a qualsevol noció de responsabilitat personal, atés que el lliure albir ha quedat esvaït entre els intersticis de les baules de l’esmentada cadena. La perfecció del mecanisme es tal que no va caldre que li ordenaren el silenci sobre els 43 morts. Sabia que no s’hi podien esmentar i va executar la consigna, segons ell, tàcita.
La cruesa del relat no ens remet a grans pors per possibles represàlies laborals en cas d’incompliment de les ordres, sinó que apel·la al fet indefugible que les coses són així i no poden ser d’una altra manera. La justificació es troba en la mateixa lògica del sistema jeràrquic –militar- de la presa de decisions. El que menys importa són les implicacions ètiques, deontològiques o fins i tot racionals de les consignes. De fet, tals implicacions no existeixen. Només hi ha la lògica indefectible de l’obediència, per molt devastadora que puga resultar.
Ferri dóna també per fet que, fora de l’organització a què pertany, la resta estem imbuïts del mateix esquema de pensament i que, per tant, el comprenem i, fins i tot, acabarem justificant-lo. I és ací on hi ha el perill i on cal esbrinar fins a quin punt la ciutadania s’identifica amb esta mena de mecanismes.
Tot plegat explica per què el mateix Ferri i altres com ell no sentiren l’irresistible impuls de la renúncia. No em consta que cap responsable d’informatius haja dimitit mai a Canal 9 per estos fets o uns altres de semblants. Cal tindre en compte que una dimissió en eixes circumstàncies pot comportar una pèrdua de grau i remuneració però no implica l’acomiadament automàtic, com sí que el pot suposar per a un redactor que es negue a elaborar una informació determinada.
En esta perversa versió de la cadena de comandament, la renúncia al càrrec d’editor, a més, resultaria inútil, atés que un altre qualsevol acabaria ocupant el lloc, perquè les baules són totes idèntiques i substituïbles. Això també explica per què, a hores d’ara, Ferderic Ferri continua presentant informatius. Per què continua posant el rostre a les notícies tot sabent el que ara sabem d’ell. Si el valor suprem d’un periodista és la seua credibilitat, la presència en pantalla d’un manipulador confés només s’entén des de la convicció que l’espectador ho tolera perquè habita el mateix territori del cinisme.
També vol dir que les coses a RTVV no han canviat gens des dels anys de ferro de Francisco Camps. Tal vegada s’haja apaivagat el paroxisme desfermat per circumstàncies com l’accident de Metro o Gürtel, però les inèrcies desinformatives continuen i amb elles la sospita que poden prendre embranzida en qualsevol moment si l’actualitat ho demana.
No hauria de ser l’únic, és clar, però ell ha confessat. Li ho agraïm, com no. A partir d’ara podria dedicar-se a escriure una extensa memòria dels fets. Ens faria un servei impagable semblant al que prestaria la seua absència de pantalla a la versemblança del informatius de la nostra televisió pública i a la credibilitat d’una empresa que salva de la foguera un treballador així mentre crema a foc lent el 70% de la plantilla.
