Estos individus són sotmesos a un procés d’estranyament, de vegades des d’abans del seu naixement (apartheid), d’altres per situacions sobrevingudes tant socials (lleis de Nuremberg) com personals. En este darrer cas pot deure’s a accidents (sida) o a opcions vitals (homosexualitat) que els condueixen a la marginació més o menys explícita.
De vegades l’estranyament pot respondre a diverses causes, com fou el cas de Nevenka Fernández, la regidora de Ponferrada assetjada sexualment per Ismael Álvarez, l’alcalde del PP que ara, de regidor i amb altres sigles, ha protagonitzat la desastrosa moció de censura a la ciutat lleonesa.
El diagnòstic el va fer Juan José Millás al llibre Hay algo que no es como me dicen, que contenia una detallada dissecció dels mecanismes que conduïren a la criminalització de la víctima i l’absolució social de l’agressor. Estos dies, Millás ha tornat a intervindre-hi per a insistir en la malaltia d’una societat com la de Ponferrada, que atorga cinc regidors al partit de l’assetjador condemnat. Per extensió, l’escriptor ha parlat d’altres casos, com el del País Valencià, on Francisco Camps va assolir una còmoda majoria absoluta després de conéixer-se, entre altres coses, els seus tractes amb el Bigotes.
A alguns això no els ha agradat gens. No em referisc ací a la dreta autòctona, objectiu dels dards de Millás i tan propensa a identificar-se amb el poble entés com a un bloc homogeni i unívoc. M’ha cridat l’atenció la reacció del cantautor Pau Alabajos, teòric representant de l’esquerra alternativa nacional, qui al seu twitter afirma que quan Millás diu “que una societat que dóna majoria absoluta a Camps està malalta” està tractant “d’imbècils els ciutadans”. Quan algú li retruca que si és que pensa que el poble sempre té raó i mai no s’equivoca, Alabajos insisteix que tot i que els ciutadans no siguen ni malalts ni imbècils, això no vol dir “que no siguen responsables en part”.
Deixant de banda que quan s’empra el terme malaltia referint-se a una societat es fa amb intenció metafòrica, no veig com Alabajos pot identificar malalt amb imbècil. Si la por d’Alabajos és que la imbecilitat que ell associa a malaltia pot descarregar de responsabilitat els membres de la societat, crec que no ha entés ni pruna dels discurs de Millás. La perversió es troba en què una majoria de ciutadans perfectament sans opta per una opció política que subverteix els valors d’ús comú. No furtaràs, no mentiràs…
Eixa és la malaltia social. Heus ací una societat malalta, precisament perquè els seus membres no són orats, inconscients, o imbècils. Cada cèl·lula cancerígena està individualment sana. Massa sana i tot, i per això pot esdevindre mortal per a l’organisme o almenys per a una part d’ell. No cal recordar ara com una neoplàsia maligna va experimentar un creixement incontrolat, es va estendre mitjançant metàstasi per la societat valenciana i va arraconar una part del país, amb la qual s’arrenglera el mateix Alabajos, amb intenció exterminadora o, en paraules de Millás, d’estranyament forçós sota l’acusació sumaríssima de traïció a la pàtria. L’objectiu era que els seus membres foren percebuts com a anormals i esdevingueren pàries. Els efectes de tot plegat són que el país sencer està a les portes del desnonament clínic.
