“Com m’agradaria una Església pobra per als pobres”. El desig de Francesc crea unes expectatives immenses atés el poder absolut de què disposa un summe pontífex. Poques vegades es podria afirmar amb més propietat que els seus desitjos són ordres o podrien ser-ho. Fins i tot, en determinades circumstàncies, pot fer ús de la infal·libilitat, una potestat que li permet establir dogmes en qüestions de fe i moral, d’obligat compliment i sense haver de sotmetre’ls a discussió de cap mena.
La paradoxa més interessant és que una Església com la que predica Francesc casa poc o gens amb esta organització clerical i autoritària amb el vèrtex en un estat monàrquic absolutista, basat en falsificacions medievals com la Donació per l’emperador Constantí de Roma al Papa o les Decretals Pseudoisidorianes. Tot i assumint l’edifici jurídic i històric construït sobre eixos falsos fonaments, l’Església hauria d’aplicar ací la màxima evangèlica que la veritat és eina indispensable per a la llibertat.
A Francesc se li planteja un dilema fenomenal: mamprendre la reforma des de la seua posició de preeminència absoluta amb el perill que el seu successor l’ature, tal com Joan Pau II va frenar el desenvolupament del Vaticà II, o desmuntar l’estructura actual de poder i posar la reforma en mans del poble, no només amb concilis o sínodes de bisbes, sinó amb la participació dels fidels des de parròquies i comunitats de base. La revisió del paper de les dones es fa, en qualsevol cas, inajornable. A estes altures, la desigualtat de gènere és presenta com a un anacronisme més ridícul que tota la pompa vaticana junta.
La urgència de l’aggiornamento catòlic apuntat per Francesc parteix de la mateixa edat del nou bisbe de Roma, un ancià que si haguera sigut ferroviari com son pare portaria una dècada jubilat. A estes hores, a més, les forces retardatàries estan organitzant-se davant dels previsibles canvis. Com més lent siga el procés, la reacció encapçalada per sectors de la cúria vaticana i amb els múltiples tentacles de l’Opus Dei esdevindrà més forta i més ferma.
Al costat de Francesc hi ha l’esperança de milions de creients, el suport de moltes comunitats de base postergades durant dècades i l’experiència política dels jesuïtes, capaços de conjuminar l’indissimulat elitisme utilitari amb un estil auster en la recerca d’aliances per a la promoció de la justícia. La força del programa franciscà i la capacitat d’organització ignasiana prometen, almenys, temps interessants i venturosament conflictius per a l’Església.
